Translate

dimecres, desembre 03, 2014

El Meu Món


M’agrada molt quan l’Estel i la Lara em demanen que els parli del meu món.
Per elles, el meu món és la meva infantesa. Les olors, les persones estimades que ja no hi són, els meus animals, les meves aventures. Penso una mica, rescato històries i les hi explico mentre elles em miren amb cara embadalida.
És molt cert, és veritat, és el meu món. Aquell que està fet d’històries menudes que em creia a cegues.
Històries com per exemple la que m’explicaven a la Cerdanya: els gossos de la muntanya no eren sacrificats sinó que, quan desapareixien, era per anar a morir a un lloc que ells escollien, el seu lloc preferit, allí on trobaven pau. No m’amagaven la mort, me la feien més bonica.
Històries com  la que m’explicava la meva àvia, quan em quedava a dormir a casa seva, gairebé tots els divendres a la nit: la poció màgica d’abans d’anar a dormir (un vas amb aigua i sucre) passava tots els mals i em feia venir la son.
O com quan em venia a veure el meu amic imaginari, un follet que se m’instal·lava a viure dins l’orella, en un habitacle molt petit amb llar de foc i butaqueta i em parlava tot sovint. El meu amic portava molt capficada la meva pobre mare...
Totes aquelles eren històries que incorporava al meu dia a dia d’una manera tan natural com innocent. Ara les explico a les meves filles i elles no les posen mai en dubte. Amb aquella curiositat de nen, em pregunten com anava vestit el follet o si la poció de l’àvia era dolceta i es queden tan amples, com em quedava jo fa tants anys, quan veia el món amb ulls de nena.

dimarts, novembre 25, 2014

Poesia


Havia oblidat com em van impactar els primers poemes que vaig llegir. Ja no recordava que des de llavors vaig decidir escriure.
Els versos de sentiment pur, de dolor profund, aquelles paraules que m'afectaven i em captivaven a parts iguals, tots aquells poemes. Però com es podia escriure coses tan boniques?
Mai abans havia pensat en el llenguatge com a un instrument gairebé musical. Descobria llavors la bellesa de les paraules.
La vida dels poetes mai semblava fàcil, sempre era complicada i delicada. O estaven malalts a punt de morir o patien d'amor, eren massa sensibles per tot aquell món.
Les primeres lectures: Papasseit, Màrius Torres, Baudelaire o Rimbaud. Volia ser com ells però la meva vida, per sort, no era tan tràgica i de seguida em vaig passar a la prosa...
Avui he recordat les Cançons de Mahalta de Màrius Torres.
Als 25 anys ell emmalaltí de tuberculosi i, des del Sanatori de Puigdolena, d'on ja no en sortiria mai més, va escriure totes les Cançons de Mahalta per a Mercè Figueres, malalta com ell.

dijous, octubre 16, 2014

Lara 2 anys


Et miro, i encara ara, després de dos anys, te'm fas misteriosa. Et miro i et sento magnètica, pura vida aferrada a terra.
Sé que t'agraden molt els contes i tu, per a mi, ets un conte obert, que escriurem  juntes, sempre de la mà, sempre de bracet.
Ets l'adrenalina de la meva vida sedentària, ets el meu ai! i el salt de la cadira, ets la meva blancaneus enfilada a uns talons d'infart.
Quan dorms ets com la lluna: fineta, dolça, bonica... bonica no, molt més! Preciosa.
Avui fas dos anys i com cada dia, em diràs que tu, en cotxet, ni parlar-ne! Em miraràs desafiant perquè t'ensenyi fins on pots estirar la cama, et posaràs el bombó sencer a la boca i te l'hauré de treure amb males cares! Avui fas dos anys i et faràs tu el teu conjunt de roba, agafaràs la motxilla encara que pesi massa i t'emportaràs la nina del braç per a passejar-la.
Lareta meva, deixa'm dir-te que cada pas que fas és el meu petit terratrèmol! Tens les idees molt clares i sempre has fet el que has volgut però et salva el teu meravellós somriure i que ho fas amb una tendresa i una sensibilitat immensa, que espero que no perdis mai.
Lara, deesa de la llar i de la família, amb tu la nostra casa és pura vida. Moltes gràcies, petita. T'estimo molt.

dilluns, setembre 29, 2014

Newbury- Bristol


Des de l'habitació d'un hotel de Newbury, observo el cel ben gris i les típiques cases de maó vermell i penso que els records, de vegades, són massa intensos.
Em passa sempre que torno a Anglaterra. Em passa sempre que tinc cinc minuts per a pensar en mi.
Els meus anys a Bristol, cada vegada més llunyans, em fan sentir gran. No vella ni deprimida, però prou gran per a tenir un bon passat, feliç i carregat de memòries.
Bristol va ser la segona parada per forjar caràcter. Primer va ser Siena.
Els meus anys bristolencs, les anades en bici a la Charity on treballava, atendre els clients amb el meu anglès macarrònic, les amistats que allí vaig fer, tot, em va fer espavilar de valent.
I és un "espavilar" que, a Barcelona, queda relegat a un segon pla. A la meva estimada ciutat, la que em va veure néixer, la que conec tan bé, no em cal desplegar tots els meus sentits.
La força em ve quan trepitjo altres indrets. El desplegament d'ales creix només sortir de l'avió.
Desempolso l'anglès, encara macarrònic, m'abrigo amb capes de ceba i camino per carrers empedrats somrient. És la millor versió de l'Ada aventurera. Descobreixo llocs, parcs i racons. Sec a bancs de fusta, faig fotos i oloro intensament aquella olor de mantega i llard característica de tota Anglaterra. Abaixo la mirada per saludar cada vegada que em creuo una iaia Dorothy pel carrer. Sóc feliç perquè sé que aquí vaig ser molt feliç.
Bristol em va ensenyar moltes coses, moltíssimes. I tot i que les tinc totalment adherides, només les percebo quan els records passen de l'inconscient al conscient.
Per això, ara i avui, des d'aquesta habitació d'un hotel qualsevol, mentre espero que el meu estimat Mister H. acabi la feina, mentre sento que estic una mica "Lost in traslation", visc intensament aquesta aventura meva, només meva.

diumenge, juliol 27, 2014

Felicitats Estrelleta!


Quatre anys com quatre llunes blanques, grans, perfectes.
Quatres peixets daurats i tu sempre darrere, amb un gran sac ple de curiositat.
Quatre anys de vida, quatre copes de cava i tu que treus la llengua i arribes a la conclusió que de gran et casaràs amb la teva germaneta Lara, que sembla que us porteu molt bé.
I jo que ric i repeteixo l'ocurrència al teu pare, que em mira i somriu amb el seu interior ple de pau.
Petita gran, amor meu, creixes a pas de gegant i jo em prou feines tinc temps de no oblidar tot el que visc amb tu, que els records comencen a ser un munt i la memòria cada vegada més curta.
Felicitats cucut bonic, felicitats quatre vegades, dit amb la boca plena d'il·lusió i d'alegria, perquè el que ens regales dia a dia és molt més del que nosaltres mai et podrem oferir.
Passa-ho bé, sigues humilment feliç, sense por, amb valentia.
Let it go, deixa anar tot allò no t'agradi, sense retrets ni amargor! Canta ben fort, com fem cada tarda sobre el sofà de casa les tres!
Quatre anys és molt de temps però ens en queda tant per viure juntes!
T'estimo, t'adoro, i tu, aquest any sí, en comences a ser conscient...

dijous, juny 12, 2014

Mar del Nord


Què m'impressiona de les terres del Nord? Què em fa viatjar sempre cap allí? És entendre que la Natura sempre guanya? Crec que sí.
Són els ports amagats en cales frèstegues i els valents pescadors que surten a un mar que no és com el Mediterrani. Són els boscos espesos i els avets que m'encisen. Aquells camins rurals on l'única norma és vigilar i, de ben segur, també és veure les quatres estacions de l'any ben diferenciades.
El Gran Nord, el meu viatge somniat, les neus eternes sobre els pics inaccessibles i el fred que s'escola entre els pantalons i et fa notar que ets ben viva.
Alaska i tota la seva sordidesa, el blanc i el gel que es diu de mil maneres diferents. Els esquimals i la seva sol·litud, les seves tradicions ancestrals i gairebé mítiques.
Canadà i la seva gent hospitalària, els seus boscos inacabables i aquells óssos sempre perillosos. La immensitat natural i la petitesa humana. Tot representat en extenses esplanades blanques i petites ciutats modernes.
Escòcia i els seus highlanders, forts, rudes, idealistes i propers. Els kilts i la seva jerarquia de clans, la seva història convulsa. La duresa dels seus llavis, les arrugues a la cara, la vermellor del nas, de beure massa.
A vegades, m'acosto a les seves realitats, prudentment, penso que potser arribarà el dia que la seva força serà tan absorbent que m'hi faran quedar!

divendres, maig 09, 2014

He mirat aquesta terra


L'obra d'Espriu me la quedo tota, però hi ha un vers especial per a mi, un vers que em dóna pau, una pau atemporal que m'embolcalla cada vegada que el llegeixo o l’escolto. Ahir va ser de la mà de Raimon al Palau.

“ Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.”

M’imagino els seus morts, que per desgràcia en van ser molts, i imagino també els meus morts, que per sort, en tinc pocs i els veig feliços, rient, sempre junts. Això em dóna la força per seguir endavant, però també la tranquil·litat de saber que algun dia estaré amb ells, allí on siguin, sempre junts.
Vent, solitud, terra… tot em lliga on sóc, tot em fa natura, natura que quan acabi el meu camí em convertirà en pols, en terra, una terra que em portarà de la mà als meus, una terra que em farà feliç, una terra que, com sempre, em lligarà a l’essència de la vida, de la mort, de la bellesa i de la pau.