Translate

dimarts, de gener 16, 2018

Setmana 13 de poesia cap a les presons.



Setmana 13 de poesia cap a les presons.

Avui que fa just tres mesos que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són a la presó, vull fer una aturada en el camí. 
Alguns de vosaltres m'heu preguntat què els escrivim cada setmana. Escrivim vivències personals, coses que passen a les ciutats i pobles catalans i també alguna anècdota per mirar de fer-los somriure i, tot això, sempre ho acompanyem d'un poema per fer-los viatjar lluny de les quatre parets que els tenen presos. 
Cada setmana, hem triat, amb cura, els poemes que hem enviat. Cada setmana hem escollit, amb amor, poesies que ens connectaven amb el món, amb la vida, amb els sentiments més purs. I ho seguirem fent així. Ja hem rebut unes quantes respostes des de la presó i ens sembla que els fem servei i companyia, no pretenem res més que això.
Gràcies als nostres presos i malgrat que estiguin injustament tancats en presons llunyanes, hem viatjat amb ells a terres mítiques, hem cercat i trobat esperances i llibertats compartides, ens hem fet més cultes.
Avui, us escric un dels poemes que hem triat aquesta setmana per compartir, si és que així ho voleu, la complicitat de persones desconegudes que avancen juntes per un camí ple d'entrebancs i de poesia. 

Cap enllà

Com la proa amb l'onada,
com la llum amb el vidre,
com l'amant amb l'amada,
m'encontraré amb tu,
Esperança, Esperança,
tu esquerpa i jo segur.
No sabré si és amor
o si una lluita brava;
si fast o si llangor.
Serà la prova pura,
Esperança, Esperança,
cap enllà, oh més ventura!

Carles Riba
"Del joc i del foc"

Anna del Col·lectiu Ales i Llum

dilluns, d’octubre 16, 2017

Els teus cinc són alegria!


Avui fas cinc anys, enmig d'un caos de ciutat, enmig de la calor que aconsegueix no deixar marxar l'estiu. Avui fas cinc anys, plens de goig i d'alegria, i nosaltres, pare i mare, amb el cor encongit pels dies que ens ha tocat viure, ens abracem a tu i a la teva germana i, en aquest caliu, trobem la pau. Perquè el teu nom significa "deessa de la llar" i, la llar, no només és un sostre sobre el cap, és molt més que això. És la teva mirada d'un verdgris penetrant, és la teva valentia, i els teus cabells llisos sobre les espatlles.
Us estimem molt a les dues. Sou la nostra sang i la nostra alegria de viure. Creixeu dretes com el blat i teniu opinions per a repartir a tort i a dret i això ens agrada, ens fa feliços i no ens espanta.
Potser, algun dia, tu també et preguntaràs cap on vas, potser et semblarà que cap a la deriva o estaràs segura del rumb del teu vaixell, qui ho sap.
Lareta, cucurutxo, sigues feliç i valenta, deixa que el vent guiï el teu camí.
Una vegada, un mestre em va dir una cosa que s'ha convertit en el lema de la meva vida i que ara, ja amb cinc anys, m'agradaria compartir amb tu: "Si fer el bé et sona una cosa massa gran d'assolir, almenys, no facis mal". I encara més: "No et quedis al pap res de bonic que vulguis dir!", l'àvia dixit.
Lara: fer el bé, no fer mal, dir coses boniques a les persones que t'envoltes (només si les sents de cor, és clar!), és la forma més honesta de canviar el món.
Alegria, Lara, alegria!

dimecres, d’agost 16, 2017

De Nils Holgerssen a Joaquim Ruyra hi van deu anys



Des de l'hivern llegim “El viatge meravellós d’en Nils Holgersson” de Selma Lagerlöf, amb la traducció de Lluís Solanes, a les nostres filles. Avancem a poc a poc, entre noms impronunciables de ciutats, pobles i regions sueques i el vocabulari magnífic que utilitza el traductor. L’Estel i la Lara (de 7 i 4 anys) aturen el relat cada dos per tres, quan no entenen una paraula. Això, a la pràctica, vol dir llegir una o dues pàgines abans d'anar a dormir.
En la meva teoria, imagino que, si, en aquesta edat, ja saben què és un bosc frondós, una serralada feréstega, fruir amb gran delit o com és una persona caragirada, s'endinsaran en l'època mandrosa (anomenada adolescència), sense necessitat de llegir Joaquim Ruyra amb un diccionari al costat. 
Encara em falta temps per veure si la meva teoria ha funcionat o ha sigut, com en el fons em temo, un desastre.

Quin gust omplir-se la boca amb aquestes paraules de "Pinya de Rosa" de Joaquim Ruyra:
Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estorp o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

dimecres, d’agost 02, 2017

Els teus 7!



I va arribar el dia, meravellós dia, el 27 del 7 de 2017, una data amb tants sets que espero que et porti màgia i alegria.
Just aquell dia feies 7 anys. Les meves set llunes que brillen com mai. Ara sí que ja ho saps tot, i el que no saps, t'ho inventes, perquè, com anem aprenent (i ens fan creure), en aquest món estrany, és millor tenir respostes que dir "jo no ho sé".

Estàvem a Noarre, al càmping d'alta muntanya on la gent fa nit per seguir amb la ruta. Ja fa tres anys que no ens ho perdem. Vam arribar per primera vegada sota una pluja intensa que no va parar en cap moment. En cinc minuts, tu i la teva germana ja havíeu mullat tots els mitjons que portàvem a la motxilla, però no ens vam desanimar i hi vam tornar un any, i un altre i espero que per molts més.
Envoltada de gent que t'estima, de les padrines que acomboien i els tiets que són més entremaliats que vosaltres dues juntes. De la cosina-amiga Rita amb qui segur que compartiràs mil confidències quan sigueu més grans. Envoltada dels pares, la germana i l'Indi. I de l'Enric, que es mou per aquella vall com si hi hagués nascut! Se't veia feliç, alta i gran, espavilada i independent (i això ho dic amb una mica de mal de boca perquè el cordó umbilical es va desfilant i ja gairebé voles sola).
I tan ràpid que ha passat! I tant que volíem córrer...

Un regal per a tu, filla meva: Aquest any, deixa que ja t'expliqui la història del teu nom. Estel. És curta però bonica.
Vas trigar molt a arribar, o, si més no, així ens ho va semblar al pare i a mi. Una nit, a la caseta de fusta, vaig sortir a fora i vaig observar el cel una bona estona. Vaig demanar a les estrelles que ens ajudessin. "Us prometo que si tenim una nena, li posarem Estel". Poc després, vam saber que esperàvem una nena, eres tu.
Feliços 7 anys, tigretón meu. Corre, vola, salta i juga (i aprèn a anar en bicicleta...)

dimecres, de maig 17, 2017

La levedad- Catherine Meurisse




Ahir, a Barcelona, Catherine Meurisse va parlar sobre el seu llibre La Levedad, una altra joia publicada per l'editorial Impedimenta. La Levedad és una novel·la gràfica que explica l'odissea de l'autora just després dels atemptats a Charlie Hebdo, l'any 2015.
Quan, a principis de gener d'aquell any, el seu despertador no va sonar a l'hora que tocava, sense saber-ho, li estava salvant la vida. Una vida, però, que es va esmicolar en bocins de Catherine per a totes bandes. Els atemptats contra Charlie Hebdo en van ser els culpables. Ella treballava allí, a la seu de la revista satírica, on molts amics seus van morir assassinats o van quedar greument ferits.
Després dels atacs, en estat de xoc, la Catherine va intentar reconstruir el seu dia a dia però res podia tornar-la a la vida, per dins se sentia morta com els seus amics. Només la bellesa de l'art la va fer reaccionar.
Amb el seu parlar suau i profund, ahir va explicar que, aquell gener del 2015, va deixar de dibuixar, va perdre la memòria i la capacitat de narrar. I era impressionant pensar que aquella mirada tan ferma, tan segura, havia tocat fons, alguna vegada.
La salvació li vingué de la mà de l'art, a través de la contemplació de la bellesa, a Itàlia. Ni la literatura ni la naturalesa li van produir l'efecte despertador (altra vegada) que va trobar en la contemplació de l'art. Tal com els nens menuts expressen els traumes a través del dibuix, ella, per fi, va poder tornar a dibuixar i el primer dibuix que va fer és ara la portada de La Levedad.
El llibre és una meravella, el seu periple vital té la força de la mateixa vida. La Catherine té la lucidesa dels grans intel·lectuals però la seva mirada és la que il·lumina un camí ple de paranys que només es deixa conduir a través de l'art.
La seva història és corprenedora i el seu somriure un vertader sol entre els núvols que l'envolten.
La feinada del traductor del llibre, Lluís Maria Todó, és una altra meravella, i qui ho dubti, que compri el llibre i vagi directe a la pàgina 24, allí hi torbarà un bon resum.
L'Estel i la Lara se'n van emportar un record de la Catherine Meurisse, que, per sort de tots, torna a dibuixar amb alegria.






dijous, de febrer 02, 2017

L'enyorança


 Enyorança- Ramon Oms

 

L’ÈPOCA GENEROSA

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Joan Margarit
Des d’on tornar a estimar


Com puc sentir tanta enyorança dels dies que no són meus?
Sempre he volgut ser una velleta amb mil històries per explicar. No sé si la vida em farà aquest regal però nois, tingueu ben present que el meu llibre de memòries serà buit d’heroïcitats i ple de vida petita.
Sento enyorança de la vida dels meus avis, de la dels meus pares. Sento tristesa per no haver viscut altres èpoques ni altra gent. Sento que la vida és feta de pedaços que s’esquincen quan els trepitgem.
L’enyorança no és pèrdua, és la força de no oblidar.

divendres, de novembre 11, 2016

A Leonard Cohen



Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?