Translate

dilluns, setembre 29, 2014

Newbury- Bristol


Des de l'habitació d'un hotel de Newbury, observo el cel ben gris i les típiques cases de maó vermell i penso que els records, de vegades, són massa intensos.
Em passa sempre que torno a Anglaterra. Em passa sempre que tinc cinc minuts per a pensar en mi.
Els meus anys a Bristol, cada vegada més llunyans, em fan sentir gran. No vella ni deprimida, però prou gran per a tenir un bon passat, feliç i carregat de memòries.
Bristol va ser la segona parada per forjar caràcter. Primer va ser Siena.
Els meus anys bristolencs, les anades en bici a la Charity on treballava, atendre els clients amb el meu anglès macarrònic, les amistats que allí vaig fer, tot, em va fer espavilar de valent.
I és un "espavilar" que, a Barcelona, queda relegat a un segon pla. A la meva estimada ciutat, la que em va veure néixer, la que conec tan bé, no em cal desplegar tots els meus sentits.
La força em ve quan trepitjo altres indrets. El desplegament d'ales creix només sortir de l'avió.
Desempolso l'anglès, encara macarrònic, m'abrigo amb capes de ceba i camino per carrers empedrats somrient. És la millor versió de l'Ada aventurera. Descobreixo llocs, parcs i racons. Sec a bancs de fusta, faig fotos i oloro intensament aquella olor de mantega i llard característica de tota Anglaterra. Abaixo la mirada per saludar cada vegada que em creuo una iaia Dorothy pel carrer. Sóc feliç perquè sé que aquí vaig ser molt feliç.
Bristol em va ensenyar moltes coses, moltíssimes. I tot i que les tinc totalment adherides, només les percebo quan els records passen de l'inconscient al conscient.
Per això, ara i avui, des d'aquesta habitació d'un hotel qualsevol, mentre espero que el meu estimat Mister H. acabi la feina, mentre sento que estic una mica "Lost in traslation", visc intensament aquesta aventura meva, només meva.

diumenge, juliol 27, 2014

Felicitats Estrelleta!


Quatre anys com quatre llunes blanques, grans, perfectes.
Quatres peixets daurats i tu sempre darrere, amb un gran sac ple de curiositat.
Quatre anys de vida, quatre copes de cava i tu que treus la llengua i arribes a la conclusió que de gran et casaràs amb la teva germaneta Lara, que sembla que us porteu molt bé.
I jo que ric i repeteixo l'ocurrència al teu pare, que em mira i somriu amb el seu interior ple de pau.
Petita gran, amor meu, creixes a pas de gegant i jo em prou feines tinc temps de no oblidar tot el que visc amb tu, que els records comencen a ser un munt i la memòria cada vegada més curta.
Felicitats cucut bonic, felicitats quatre vegades, dit amb la boca plena d'il·lusió i d'alegria, perquè el que ens regales dia a dia és molt més del que nosaltres mai et podrem oferir.
Passa-ho bé, sigues humilment feliç, sense por, amb valentia.
Let it go, deixa anar tot allò no t'agradi, sense retrets ni amargor! Canta ben fort, com fem cada tarda sobre el sofà de casa les tres!
Quatre anys és molt de temps però ens en queda tant per viure juntes!
T'estimo, t'adoro, i tu, aquest any sí, en comences a ser conscient...

dijous, juny 12, 2014

Mar del Nord


Què m'impressiona de les terres del Nord? Què em fa viatjar sempre cap allí? És entendre que la Natura sempre guanya? Crec que sí.
Són els ports amagats en cales frèstegues i els valents pescadors que surten a un mar que no és com el Mediterrani. Són els boscos espesos i els avets que m'encisen. Aquells camins rurals on l'única norma és vigilar i, de ben segur, també és veure les quatres estacions de l'any ben diferenciades.
El Gran Nord, el meu viatge somniat, les neus eternes sobre els pics inaccessibles i el fred que s'escola entre els pantalons i et fa notar que ets ben viva.
Alaska i tota la seva sordidesa, el blanc i el gel que es diu de mil maneres diferents. Els esquimals i la seva sol·litud, les seves tradicions ancestrals i gairebé mítiques.
Canadà i la seva gent hospitalària, els seus boscos inacabables i aquells óssos sempre perillosos. La immensitat natural i la petitesa humana. Tot representat en extenses esplanades blanques i petites ciutats modernes.
Escòcia i els seus highlanders, forts, rudes, idealistes i propers. Els kilts i la seva jerarquia de clans, la seva història convulsa. La duresa dels seus llavis, les arrugues a la cara, la vermellor del nas, de beure massa.
A vegades, m'acosto a les seves realitats, prudentment, penso que potser arribarà el dia que la seva força serà tan absorbent que m'hi faran quedar!

divendres, maig 09, 2014

He mirat aquesta terra


L'obra d'Espriu me la quedo tota, però hi ha un vers especial per a mi, un vers que em dóna pau, una pau atemporal que m'embolcalla cada vegada que el llegeixo o l’escolto. Ahir va ser de la mà de Raimon al Palau.

“ Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.”

M’imagino els seus morts, que per desgràcia en van ser molts, i imagino també els meus morts, que per sort, en tinc pocs i els veig feliços, rient, sempre junts. Això em dóna la força per seguir endavant, però també la tranquil·litat de saber que algun dia estaré amb ells, allí on siguin, sempre junts.
Vent, solitud, terra… tot em lliga on sóc, tot em fa natura, natura que quan acabi el meu camí em convertirà en pols, en terra, una terra que em portarà de la mà als meus, una terra que em farà feliç, una terra que, com sempre, em lligarà a l’essència de la vida, de la mort, de la bellesa i de la pau.




dimarts, abril 22, 2014

Feliç Sant Jordi 2014!


El Guany

Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.

Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

Joan Vinyoli, Vent d'Aram, 1976

Aprofitant que és l'any del centenari de Joan Vinyoli, res millor que celebrar aquest Sant Jordi amb una de les seves poesies.
Feliç Sant Jordi 2014!

dilluns, març 24, 2014

Bristol Hivern 2004




Repasso la llista del cd, el poso al cotxe: Scissor Sisters, Snow Patrol, Embrace, The Streets. Totes em recorden els meus anys de Bristol. Totes em transporten al cel gris, a la bici blava, a Park Street.
Sento aquella felicitat innocent i fins i tot perillosa.
Míster H. ja al meu costat, iniciàvem una aventura junts que no sabíem on ens portaria. El Ford Fiesta blanc carregat amb una taula, una tele, quatre cadires, una aspiradors i una planxa. Per a què volíem planxa si no teníem res a planxar? Són aquelles coses, feia casa.
I els nostres amics i el nostre pis, el Basement Flat, sota terra però acollidor, “feels like home” deu anys després.

dimarts, març 11, 2014

Escola Thau



Innocentment, abans d'ahir vaig portar les meves filles a conèixer l'escola on el pare i la mare havien estudiat.
L'escola Thau feia 50 anys i jo no hi anava des de feia una pila de temps. Pensava entrar, gaudir dels espais, saludar antics mestres i companys i riure una estona amb les petites mentre fèiem castells de sorra. Pensava passar per allí i després seguir el dia sense més.
Però, només entrar a l'escola, em varen caure sobre els meus 36 anys, tot se'm va remoure, el pas del temps se'm va fer tan evident que gairebé feia mal.
Jo, els companys, els mestres, tots allí reunits, i la pell de gallina. La nostra descendència amb nosaltres, la necessitat de mostrar allò que havia viscut en aquell espai. La sensació de trepitjar terreny conegut, massa sabut de vegades. Tot feia mal, però un mal d'aquells que fan goig.
El pas del temps, el record d'aquells que ja no hi eren. Els anys passats, el cant dels Segadors, de germanor, que cantàvem cada any per Sant Jordi i ja mai més he tornat a entonar. La pell de gallina. Els passadissos i les aules, tot igual, tal i com ho recordava.
A l'escola vaig ser molt feliç i gairebé ho havia oblidat. El dia a dia és un escut contra la melancolia.
Quan vaig saludar la meva professora d'Història, ella em va reconèixer de seguida (després de gairebé 20 anys) i em va dir: “De tu, recordo que eres una nena molt riallera. Recordo el teu somriure. Encara rius tant?”
No sé si ric o ja no ric, però sé que amb aquestes paraules descriuen sempre les meves filles. El somriure, la rialla. I em sento feliç. És el meu llegat.
Gràcies escola meva.