Translate

dimarts, de juny 09, 2015

Trobadora en temps moderns



Durant molts anys vaig trobar a faltar el meu trobador. Algú que m'escrivís coses boniques, poesia o cançons. Volia ser la inspiració, la musa d'algun poeta perdut. Li demanava a Míster H. que em fes un petit escrit d'amor. Què t'agrada de mi? Què et suggereixo? Però res, ni cas!
Fa un temps, vaig descobrir que la història s'inverteix a casa meva, sóc jo la trobadora, la que li escric coses boniques i li llegeixo en veu alta. Sóc jo la que declaro el meu amor públicament, i no el canto perquè no en sé!
Ell em mira, somriu i em diu que sóc empalagosa. No podria ser d'altra manera! Jo no seria una bona trobadora si el seu amor fos escampat a tort i a dret. Les belles dames a les quals recitaven els trobadors mai mostraven el seu interès en ells, encara que el tinguessin. Els feien patir, morir d'amor.
Jo no escric poesia, o n'escric però dolenta i queda en la intimitat dels calaixos de casa. Però llegiu, si us plau, aquests versos de Veles e vents han mos desigs complir que el segle XV escrivia Ausiàs March, posen la pell de gallina.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.


Versió musicada i cantada per Raimon

dilluns, d’abril 27, 2015

Vulnerable bellesa


Sento un magnetisme molt romàntic cap a la bellesa d'allò vulnerable.
M'embadaleixo mirant els fugissers núvols blancs que ja no tornaran mai. M'entristeix la puresa de les flors d'un dia, i l'esforç que fan per existir només unes hores. Acumulo objectes d'avantpassats que ja no serveixen per a res i penso molt en tots els jos que he sigut i he abandonat pel camí.
En la felicitat absoluta no sé escriure. Mai n'he sabut. En el dolor, en el desconcert o en la solitud més remota he escrit moltes paraules.
A l'apartament canadenc de Patterson Avenue, ara ja fa uns quants anys, vaig escriure una novel·la sencera. Massa hores per a poder viure altres vides. Per buidar-me de tot, per ser lluny de tothom i poder convertir-me en altres personatges.
El dia a dia ens allunya de la bellesa més vulnerable, no ens la deixa veure. I és quan no espero res, quan ja tot se'n va, que la recupero i m'hi recreo, com aquell jo canadenc, més espiritual que real.
La força de la terra, dels ancestres, que en aquella zona de món es fa tan intensa, és la que retrobo a vegades.
Uns diuen que sóc massa sensible, altres diran fràgil. Uns diuen que no toco de peus a terra i altres que tinc el cap a la lluna de València. Jo reivindico la lentitud, el no fer, i demano que només de tant en tant, la força de la vida més pura, em caigui amb tota la seva potència sobre les espatlles i m'uneixi a la legió d'incompresos que hi ha pel món. Avui, escric només per a ells.

dilluns, de març 23, 2015

Tornem a les llistes?


Seria...
1) El mitjó vermell enmig de la roba blanca a la rentadora.
2) L'avió de paper que vola passadís enllà, encara que té l'ala rebregada.
3) Un acordió ben tocat.
4) Qualsevol noia de casa bona a la Barcelona Modernista.
5) La pluja, perquè Sebastià Alzamora em dediqués el seu: “Podríem ser perfectes com la pluja”, que llegeixo cada matí abans d'escriure.
6) Portada de llibre, d'un llibre en blanc.
7) Agulla d'estendre la roba, al sol tot el dia mentre parlo amb les companyes de fil.
8) La noia vestida de blanc del quadre d'Edward Hopper, que surt de l'edifici amb tot un matí per davant.
9) L’estrella que brilla més i va inspirar el nom de la meva filla gran.
10) El pica-soques de Sils que ens alegra el dia quan el veiem.

I vosaltres, que seríeu?

dimecres, de març 11, 2015

Fumar en temps de revolució



Fumar, aquests dies, ha sigut la meva petita revolució tranquil·la. Fum entre el fum, total, qui ho notarà? Sortir al balcó, encendre una cigarreta, abandonar-me uns instants entre els pensaments caòtics. Veure el cel blau i una fulla caiguda a terra. Encara és verda, i jo, amb ella, reneixo verda, petita, però ben verda! Avui tanco un capítol, deixo la meva revolució, els meus petits companys de calma absoluta.
Avui s'emporten ben lluny tot el poc que ha quedat del pis del nostre veí, i amb ell, hem decidit mirar endavant. Començar a escollir colors per a les parets fumades, començar a imaginar llum i no més cendra.
Avui, amics, penso que aviat podrem enretirar la cortina de bany i dibuixo les coses boniques que vindran.
Aquest mes, he après molt de cop, potser massa. Els records segueixen tancats a pany i clau però un bri d'aire de muntanya comença a baixar carrer avall. Entre els sacs de runa s'escapen pors i arriba valentia.
Penso en el moment de tancar la porta d'entrada i tornar a sentir-nos segurs i tranquils al nostre santuari, a casa nostra.
Fumo l'última cigarreta perquè ara s'emporten l'olor de fum ben lluny, i els dic, gairebé cridant: Adéu petites revolucionàries, si algun dia ens tornem a trobar, segur que jo ja sóc molt més forta.
Aquí, tanco un capítol però començo un llibre sencer.
Gràcies a tots per ser al nostre costat.

divendres, de març 06, 2015

Incendi


Entro als 37 amb una passa de gegant. Per fi he entès que la vida és només un instant.
Deixo els 36 enrere, entre fum i cendra. Tanco els records a l’armari una temporada. Penso en el nostre veí de tota la vida. Ho ha perdut tot en el foc. Té 80 anys i crec que pensava viure i morir plàcidament envoltat dels seus records. Però s’han cremat. I la cendra ha deixat un escenari dantesc amb el qual hem de conviure dia a dia. Avui he penjat a la seva porta calcinada una cortina de bany, la més acolorida que he trobat. Els records ja me’ls miraré un altre dia, quan quedin ben lluny. Només llavors decidiré què fer-ne.
El trobo a l’entrada de casa. "Com estàs?" Li pregunto. "Avui és l’últim dia que vinc a regirar entre la runa".
M’ho diu cada dia, i l’endemà hi torna a ser. Ho ha perdut tot, tot menys la vida.
Es treu un tub de pomada de la butxaca. “Estic content, mira què he trobat.” No sé què dir-li. El tub està negre de sutge. “És que ja no fan aquesta pomada i a la farmàcia me’n donen una altra”. Se’l guarda com un petit tresor. L’abraço... “Ara em surt tot” diu. Té 80 anys i ho ha perdut tot. “Avui tot se’m fa muntanya. És l’últim dia que vinc.”
No dic res. Demà ens trobarem a l’entrada altra vegada.
El foc va començar a les 4 de la matinada del dia 15 de febrer. Tots dormíem però ningú va prendre mal.
Començo els 37 sabent de la fragilitat de la vida, i no ja de la meva sinó de la de les meves filles. Tanco els records. Prou!
Fer anys ja comença a ser un repte.
Molt, molt agraïda i per sempre més a la impecable feina dels bombers i al noi ros que baixava pel carrer i en veure les flames, lluny d'allunyar-se'n, va córrer cap als intèrfons i ens va despertar a tots. Noi alt i ros, sàpigues que, aquella nit, vares salvar unes quantes vides.

dimecres, de desembre 03, 2014

El Meu Món


M’agrada molt quan l’Estel i la Lara em demanen que els parli del meu món.
Per elles, el meu món és la meva infantesa. Les olors, les persones estimades que ja no hi són, els meus animals, les meves aventures. Penso una mica, rescato històries i les hi explico mentre elles em miren amb cara embadalida.
És molt cert, és veritat, és el meu món. Aquell que està fet d’històries menudes que em creia a cegues.
Històries com per exemple la que m’explicaven a la Cerdanya: els gossos de la muntanya no eren sacrificats sinó que, quan desapareixien, era per anar a morir a un lloc que ells escollien, el seu lloc preferit, allí on trobaven pau. No m’amagaven la mort, me la feien més bonica.
Històries com  la que m’explicava la meva àvia, quan em quedava a dormir a casa seva, gairebé tots els divendres a la nit: la poció màgica d’abans d’anar a dormir (un vas amb aigua i sucre) passava tots els mals i em feia venir la son.
O com quan em venia a veure el meu amic imaginari, un follet que se m’instal·lava a viure dins l’orella, en un habitacle molt petit amb llar de foc i butaqueta i em parlava tot sovint. El meu amic portava molt capficada la meva pobre mare...
Totes aquelles eren històries que incorporava al meu dia a dia d’una manera tan natural com innocent. Ara les explico a les meves filles i elles no les posen mai en dubte. Amb aquella curiositat de nen, em pregunten com anava vestit el follet o si la poció de l’àvia era dolceta i es queden tan amples, com em quedava jo fa tants anys, quan veia el món amb ulls de nena.

dimarts, de novembre 25, 2014

Poesia


Havia oblidat com em van impactar els primers poemes que vaig llegir. Ja no recordava que des de llavors vaig decidir escriure.
Els versos de sentiment pur, de dolor profund, aquelles paraules que m'afectaven i em captivaven a parts iguals, tots aquells poemes. Però com es podia escriure coses tan boniques?
Mai abans havia pensat en el llenguatge com a un instrument gairebé musical. Descobria llavors la bellesa de les paraules.
La vida dels poetes mai semblava fàcil, sempre era complicada i delicada. O estaven malalts a punt de morir o patien d'amor, eren massa sensibles per tot aquell món.
Les primeres lectures: Papasseit, Màrius Torres, Baudelaire o Rimbaud. Volia ser com ells però la meva vida, per sort, no era tan tràgica i de seguida em vaig passar a la prosa...
Avui he recordat les Cançons de Mahalta de Màrius Torres.
Als 25 anys ell emmalaltí de tuberculosi i, des del Sanatori de Puigdolena, d'on ja no en sortiria mai més, va escriure totes les Cançons de Mahalta per a Mercè Figueres, malalta com ell.