Translate

dimecres, de maig 04, 2016

I per què?


I per art de màgia m'ha tornat a la memòria. Per què, fa gairebé deu anys, vaig posar el nom d'Adaesnomdefada al meu blog?
Acabàvem d'arribar a Ottawa, Míster H., el Popeye i jo i no coneixíem res de la ciutat. Recordo que l'octubre de 2007 va ser força benevolent i ens va deixar passejar pels carrers desèrtics del centre de la ciutat. I allí, al número 510 de Bank Street, hi havia un local petit anomenat Ada's Diner, era un bar sense pretensions però molt ben situat, al costat mateix de l'estació d'autocars.
De seguida, ens va cridar l'atenció, potser perquè no hi havia massa més opcions o potser perquè feia cantonada i estava ben il·luminat, i hi vàrem entrar. Ens va atendre l'Ada, una dona prima i espavilada, d'avantpassats italians. Allí, aquell matí d'octubre, vàrem provar per primera vegada els seus pancakes, una mena de creps suculents que podies acompanyar amb el que triessis: maduixes, pernil i formatge, bacó, pera, ous, patates... no negaré que eren plats ben greixosos, com les parets i l'aroma del local, però ens hi vam sentir com a casa. A partir de llavors, visitant que rebíem, visitant que fèiem esmorzar a l'Ada's! Era la nostra descoberta, el nostre petit tresor. Quan va arribar l'hivern despietat, molts matins ens hi refugiàvem: cafè americà, pancakes i la conversa agradable de l'Ada, també uns quants conductors d'autocars que compartien taula, uns quants vianants congelats, i Míster H. i jo.
L'encant de l'Ada i el seu local, les olors de fregit que encara recordo, les taules amb tovalles de l'any de la picor, les seves cadires metàl·liques esgrogueïdes, varen inspirar el nom del meu blog. I per no tornar-ho a oblidar mai més, ara que aviat farà 10 anys que escric aquí, ho crido als quatre vents:
Ada, durant els meus dies a Ottawa, tu et vares convertir en la meva fada.

diumenge, de febrer 28, 2016

C'Est La Vie


Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.
Tots hem renascut, forts com roures.
El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).
M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.
Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

dimecres, de febrer 24, 2016

C'est la vie!



Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.
Tots hem renascut, forts com roures.
El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).
M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.
Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

dilluns, d’octubre 19, 2015

Lara ve de Lars. Felicitats petita de la casa!


Lareta meva, acabes de fer tres anys i encara no has perdut la meravellosa habilitat de deixar-me amb la boca oberta.
Dijous passat, quan preparàvem la teva festa d'aniversari, et vaig preguntar quin tipus de pastís volies, em vas mirar amb aquells ulls de lluna i em vas estampar:
 - De blat de moro.
 - D'acord - davant teu faig veure que ho tinc tot controlat sempre- i quin regal et faria il·lusió?
 - Un cistell per anar a collir bolets.
Les teves idees extravagants em fan somriure quan les penso, m'alegres qualsevol moment del dia i em poses molt nerviosa quan no creus. Però tot això són les virtuts que arrossegaràs de per vida. Ets inconformista, tens clares les idees i no et fa por portar-les a terme. Ets tu mateixa, dit i fet, sense més. I a qui no li agradi, que giri cua.
Blat de moro i un cistell! Quines bajanades. Però llavors arriba el dia de la festa i trec, entre dolços i entrepans, un bol de blat de moro amb una cullereta, i veig que l'agafes i en gaudeixes. Un grapadet rere l'altre. I rius mentre em mires amb cara d'entremaliada però fent-me arribar unes "Gràcies!" gegants perquè saps de la meva complicitat. I saps també, que passi el que passi, jo sempre estaré al teu costat, per riure o plorar amb tu, per curar ferides de pell i d'ànima, per guarir cors trencats i cosir-ne els bocins o per celebrar les teves victòries, que ara ja sé que no sóc capaç de preveure. Ets un àngel endimoniat i, amb tu, la nostra llar és pura aventura.
Et prometo que:
Al teu costat, seré valenta, perquè tu ets com un lleó.
Al teu costat, seré curiosa, perquè, mare meva!, tu no deixes res per verd.
Al teu costat, seré intuïtiva perquè mai et mous per regles generals.
Al teu costat, seré sempre i per sempre més.
3 anys i 3.000 bogeries. Gràcies per ensenyar-nos que la vida pot ser molt millor si hi poses imaginació.

dilluns, de juliol 27, 2015

T'estimo molt!

Avui, ben d'hora, han trucat a la porta de casa, he fet un salt del llit i l'he oberta despentinada. Un 5 gran, alegre i ufanós em somreia.
- Em deixes passar?
- Ja?- li he demanat contrariada.
Sense donar-me ni un segon per assimilar-lo, s'ha instal·lat al sofà.
- Em quedaré uns quants mesos amb vosaltres.
Uf!, he pensat, i què faig jo amb un 5 al sofà? L'Estel s'ha llevat més feliç que un gínjol i, de seguida, l'ha abraçat. Quina estampa més bonica. M'hi acostumaré de seguida.
Ara ja és un més de la família, un any més a casa. I els que vindran.
Sento l'Estel que canta amb el micròfon a tot drap: "Hoy me siento fenomenal!". Tot seguit pregunta si ens la sabem aquesta cançó. Moc el cap, doncs no, no la sé, però, reina meva, canta-la ben fort, avui, d'aquí a un any i sempre. Si tu estàs fenomenal, la teva mare també ho està! 
Tot i que el temps passa a velocitat de llampec i encara no t'he fet l'àlbum digital del segon aniversari, quan et veig feliç, se m'il·lumina la cara, el cor i l'ànima.
Petit cucut de rellotge, ja ben grossa, feta i refeta, el temps és el gran misteri del món però al teu costat estic molt decidida a descobrir-lo.
Un any més, crido ben fort: Felicitats tigretón meu!

dimarts, de juny 09, 2015

Trobadora en temps moderns



Durant molts anys vaig trobar a faltar el meu trobador. Algú que m'escrivís coses boniques, poesia o cançons. Volia ser la inspiració, la musa d'algun poeta perdut. Li demanava a Míster H. que em fes un petit escrit d'amor. Què t'agrada de mi? Què et suggereixo? Però res, ni cas!
Fa un temps, vaig descobrir que la història s'inverteix a casa meva, sóc jo la trobadora, la que li escric coses boniques i li llegeixo en veu alta. Sóc jo la que declaro el meu amor públicament, i no el canto perquè no en sé!
Ell em mira, somriu i em diu que sóc empalagosa. No podria ser d'altra manera! Jo no seria una bona trobadora si el seu amor fos escampat a tort i a dret. Les belles dames a les quals recitaven els trobadors mai mostraven el seu interès en ells, encara que el tinguessin. Els feien patir, morir d'amor.
Jo no escric poesia, o n'escric però dolenta i queda en la intimitat dels calaixos de casa. Però llegiu, si us plau, aquests versos de Veles e vents han mos desigs complir que el segle XV escrivia Ausiàs March, posen la pell de gallina.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.


Versió musicada i cantada per Raimon

dilluns, d’abril 27, 2015

Vulnerable bellesa


Sento un magnetisme molt romàntic cap a la bellesa d'allò vulnerable.
M'embadaleixo mirant els fugissers núvols blancs que ja no tornaran mai. M'entristeix la puresa de les flors d'un dia, i l'esforç que fan per existir només unes hores. Acumulo objectes d'avantpassats que ja no serveixen per a res i penso molt en tots els jos que he sigut i he abandonat pel camí.
En la felicitat absoluta no sé escriure. Mai n'he sabut. En el dolor, en el desconcert o en la solitud més remota he escrit moltes paraules.
A l'apartament canadenc de Patterson Avenue, ara ja fa uns quants anys, vaig escriure una novel·la sencera. Massa hores per a poder viure altres vides. Per buidar-me de tot, per ser lluny de tothom i poder convertir-me en altres personatges.
El dia a dia ens allunya de la bellesa més vulnerable, no ens la deixa veure. I és quan no espero res, quan ja tot se'n va, que la recupero i m'hi recreo, com aquell jo canadenc, més espiritual que real.
La força de la terra, dels ancestres, que en aquella zona de món es fa tan intensa, és la que retrobo a vegades.
Uns diuen que sóc massa sensible, altres diran fràgil. Uns diuen que no toco de peus a terra i altres que tinc el cap a la lluna de València. Jo reivindico la lentitud, el no fer, i demano que només de tant en tant, la força de la vida més pura, em caigui amb tota la seva potència sobre les espatlles i m'uneixi a la legió d'incompresos que hi ha pel món. Avui, escric només per a ells.