Translate

dimarts, abril 22, 2014

Feliç Sant Jordi 2014!


El Guany

Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.

Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

Joan Vinyoli, Vent d'Aram, 1976

Aprofitant que és l'any del centenari de Joan Vinyoli, res millor que celebrar aquest Sant Jordi amb una de les seves poesies.
Feliç Sant Jordi 2014!

dilluns, març 24, 2014

Bristol Hivern 2004




Repasso la llista del cd, el poso al cotxe: Scissor Sisters, Snow Patrol, Embrace, The Streets. Totes em recorden els meus anys de Bristol. Totes em transporten al cel gris, a la bici blava, a Park Street.
Sento aquella felicitat innocent i fins i tot perillosa.
Míster H. ja al meu costat, iniciàvem una aventura junts que no sabíem on ens portaria. El Ford Fiesta blanc carregat amb una taula, una tele, quatre cadires, una aspiradors i una planxa. Per a què volíem planxa si no teníem res a planxar? Són aquelles coses, feia casa.
I els nostres amics i el nostre pis, el Basement Flat, sota terra però acollidor, “feels like home” deu anys després.

dimarts, març 11, 2014

Escola Thau



Innocentment, abans d'ahir vaig portar les meves filles a conèixer l'escola on el pare i la mare havien estudiat.
L'escola Thau feia 50 anys i jo no hi anava des de feia una pila de temps. Pensava entrar, gaudir dels espais, saludar antics mestres i companys i riure una estona amb les petites mentre fèiem castells de sorra. Pensava passar per allí i després seguir el dia sense més.
Però, només entrar a l'escola, em varen caure sobre els meus 36 anys, tot se'm va remoure, el pas del temps se'm va fer tan evident que gairebé feia mal.
Jo, els companys, els mestres, tots allí reunits, i la pell de gallina. La nostra descendència amb nosaltres, la necessitat de mostrar allò que havia viscut en aquell espai. La sensació de trepitjar terreny conegut, massa sabut de vegades. Tot feia mal, però un mal d'aquells que fan goig.
El pas del temps, el record d'aquells que ja no hi eren. Els anys passats, el cant dels Segadors, de germanor, que cantàvem cada any per Sant Jordi i ja mai més he tornat a entonar. La pell de gallina. Els passadissos i les aules, tot igual, tal i com ho recordava.
A l'escola vaig ser molt feliç i gairebé ho havia oblidat. El dia a dia és un escut contra la melancolia.
Quan vaig saludar la meva professora d'Història, ella em va reconèixer de seguida (després de gairebé 20 anys) i em va dir: “De tu, recordo que eres una nena molt riallera. Recordo el teu somriure. Encara rius tant?”
No sé si ric o ja no ric, però sé que amb aquestes paraules descriuen sempre les meves filles. El somriure, la rialla. I em sento feliç. És el meu llegat.
Gràcies escola meva.

dilluns, febrer 24, 2014

El Imperio del Sol


Ahir al vespre, a l'hora del bany a casa, va passar una cosa que em va impressionar.
Després de treure la petita Lara de l'aigua,  vaig anar a penjar tovalloles i vaig deixar l'Estel xipollejar una estona més. Amb l'orella enganxada al bany, vaig escoltar com taral·lejava la melodia de "El Imperio del Sol".
Aquesta pel·lícula em va impressionar moltíssim quan era nena i la seva música em transporta directament a aquella època. Vaig seure el llit i em vaig recrear en aquell moment. No recordava haver-li ensenyat.
Li vaig preguntar on l'havia aprés, rebuscant en la memòria si li havia cantat jo alguna vegada, però de seguida em va explicar que era la música que li posaven a l'escola abans de fer la migdiada i que cada dia  s'adormia cantant-la en veu baixa.
Quin regal!

divendres, febrer 14, 2014

GRÀCIES BCNegra!


Diuen d'Enriqueta Martí que era la vampiressa del Raval, un monstre capaç de segrestar i matar nens desvalguts per fer potingues i ungüents amb el seu greix i la seva sang. Diuen també que ho feia només per diners, per vendre les seves cremes als barcelonins de classe alta que buscaven en elles eterna joventut.
I jo m'ho creia.
Ahir al vespre, vaig anar a l'Ateneu barcelonès, hi feien una conferència sobre dues dones: Medea i Enriqueta Martí, inquietant com a mínim.
Lluny d'estigmatitzar aquests personatges, les conferenciants varen començar a humanitzar-los. Varen parlar d'Enriqueta Martí com a mare, amiga i protectora.
Segons elles, Enriqueta Martí era una dona malalta de càncer d'úter, d'un barri proletari, sense recursos ni veu. Una dona que va anar molt bé per penjar morts d'altres. 
Concretament, varen explicar que el cap de la comissaria del carrer Hospital volia tapar uns assumptes bruts en els quals, ell i uns quants policies més, estaven involucrats: un bordell infantil situat al mateix carrer.
La història no té mites, ni llegendes urbanes, la història és una i prou.
Enriqueta Martí s'ha passat més de 100 anys sent un monstre sense escrúpols, una icona d'assassins, una mala dona però jo ja no m'atreviria a parlar amb lleugeresa d'ella perquè potser, i només potser, va ser un tel de fum. Una petita llegenda urbana que creixia fins fer-se gegant i desviava l'atenció d'allò que, els més ben posicionats, feien contra lleis i morals varies.
Aquesta podria ser una història ben actual, no?
Gràcies BCNegra i fins l'any que ve.

dimarts, gener 28, 2014

DEAR DOTTIE!


Sóc dins d'una escena de qualsevol narració de Dorothy Parker, de donetes escurçades i discretes, d'homes ben vestits que pensen però mai diuen les coses. Escolto d'amagat les seves converses telefòniques: quants diàlegs no es diran mai! Quantes veritats es perdran pel camí!
De la mà de l'escriptora, passejo per les seves ciutats nord americanes: Detroit, Nova York o el Hollywood dels anys 20. Bec un gin tònic durant la Llei seca i sento els seus amics dir frases eloqüents.
Dorothy Parker va viure molts anys a una habitació de l'Hotel Algonquin de Nova York amb el seu gos, una vida estranya que sempre em desperta molta curiositat. Els seus diàlegs sublims entre parelles que sembla que s'entenguin però en el fons no es coneixen de res em provoquen una inquietud incansable. Jo vull escriure com ella!
Diuen que va néixer dos mesos abans del previst, ella explicava que era l'última vegada que havia arribat d'hora a una cita. Francament, insuperable! No opineu el mateix?

dijous, desembre 05, 2013

CANÇONS



M'encanta saber la banda sonora de les persones. Quines són aquelles cançons que han marcat la seva vida. Normalment, les cançons passen, però algunes, no saps perquè, es queden amb tu per sempre més. Avui, us deixo part de la meva vida en aquesta llista:
 
  • Pulp, Common People- sempre Londres, primeres aventures fora del niu.
  • Belle and Sebastian, Another Sunny Day- per cantar-la i escoltar-la a tot drap en el nostre petit pis de Bristol.
  • Snatam Kaur, Kabir's Song- la descoberta del Ioga a Canadà.
  • Snow Patrol, Chasing Cars- per enamorar-se i desanamorar-se infinites vegades.
  • Rem, Losing My Religion- per descobrir la duresa de l'amor de la mà de la Brenda i el Dylan (adolescència de Sensación de Vivir, he de ser honesta amb mi mateixa!)
  • La petita i grandiosa Amy Winehouse, Back to black- potència i fragilitat, el misteri de la vida.
  • Leonard Cohen, I'm Your Man- per estar d'acord amb els meus pares que és la millor veu i les millors lletres del nostre temps.
  • Manzanita, No me lo creo- per descobrir que podia viure sola gràcies a un magnífic Erasmus a Siena on vaig conèixer part dels meus grans amics.
  • Sau, Els Pets, Sopa, Lax'n'busto, Sangtraït...- per fer-me cantar molt fort en català.
  • Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura- la meva froça, la meva vida, les meves petites, Meravigliosa creatura, Un bacio lento, Meravigliosa paura, Di averti accanto, All'improvviso, Tu scendi nel paradiso, Muoio d'amore meraviglioso...