MY BEST FRIENDS!!!

Un cop a l'any, com a mínim, les meves amigues i jo anem de cap de setmana juntes. Normalment sortim de Barcelona i anem cap al mar o cap a la muntanya, això ens és igual!
El cap de setmana passat varem quedar el dissabte per anar cap a Llançà. Només pujar al cotxe varem començar a xerrar, ben bé com unes lloques, converses paral•leles i desordenades, cada vegada més exaltades i interessants, evidentment ens varem equivocar de carreteres i ens varem acabar perdent per carreteretes interiors fins arribar a la Jonquera. A les 16.30h, varem parar a un restaurant de Campmany a dinar i varem adonar-nos-en que no hi havia hagut ni un minut de silenci en tot el que portàvem de viatge. A les 18.00, després de cinc hores de conduir, la meva amiga R. per fi, va poder aparcar el cotxe a primera línea de mar. El mar estava preciós el diumenge, era d'un blau trencat i estava revoltat, com totes nosaltres!
Varen continuar les xerrades fins a quatres de quatre de la matinada, quan ens en varem adonar no havia calgut encendre la televisió ni la ràdio ni un sol moment, teníem massa coses a dir, arreglarem el món sencer, des de Canadà fins a Llançà!
Les meves amigues i jo som móns a part, si me les féssiu definir podria posar adjectius a cada una sense dubtar ni repetir! Són les millors amigues que es poden tenir i encara que possiblement si no ens coneguéssim de tota la vida no hauríem esdevingut bones amigues sabem que mai, mai no ens fallarem!
Ja puc ser fora un temps que sé que quan arribo a casa sóc molt ben rebuda!
Ah i els adjectius (sé que si ho llegeixen elles els voldran saber)... La Nena F podria ser qualsevol de Sexo en la Ciudad, és honesta, malcarada, segura d'ella mateixa, divertida i fidel. La Mag és un petit terratrèmol graciós, entremaliada i emprenedora, sembla que no tingui por a res.
La meva amiga Ma és molt noble, la veu de la saviesa, dolça però a vegades em pentina amb ratlla al mig sense ni que jo me n’adoni!
La Mar, que no va poder venir aquesta vegada, és una fada en un món poc amigable!
La Mir és una altra fada, com ella mateixa és defineix una filòsofa gogo, perquè a vegades les contrarietats són les més atractives!
I jo... suposo que jo sóc la fantasiosa, cada dia més pràctica...

Ei!!! El Mister H., que ningú pateixi per ell, va organitzar amb la resta de nois una timba que va acabar a la matinada.

Freezing Rain ! =:O

Acabo de parlar amb gent a Ottawa i em comenten que hi ha una bona tempesta de neu i pluja gelada, la temuda Freezing Rain.... mentrestant m'agafo una manteta pels peus aqui a casa i veig que tenim una temperatura minima de 8 graus (en front els -4 o -14 de sensacio d'Ottawa.....)

THE FIRST THING!

Camino de pressa, tinc molta gent al davant, el passadís és estret i jo ja faig tard. Alço la mirada, no veig res de res... Com que és d' hora, el ferrocarril anava ple i ara que he baixat a la última parada, o la primera, segons es miri, quan intento alçar la mirada més amunt dels meus peus, el resultat és evident: me n’adono, una vegada més, que sóc baixa...
Segueixo observant el terra sense cap esperança de poder caminar amb el cap dret, probablement mai sabré a quina cara pertanyen els peuets menuts que van davant , però sé quina esquena tenen...
Acaba el passadís que separa els ferrocarrils dels metros i per fi tinc una mica més d’aire i de visió. Alço els meus ulls adormits i davant mateix se m’alça "El manantial"! Mai abans m’havia fixat en el nom del bar, més aviat ranci, que hi ha just al final del passadís dels ferrocarrils!
Penso en la persona que va escollir el nom d’aquest bar, ressegueixo la silueta del local i somric repetint la paraula "Manantial". No sé ben bé si conec el significat exacte d’aquesta paraula... ho busco al diccionari... en català no existeix però en castellà vol dir:
1) Nacimiento de las aguas.
2) Origen y principio de donde proviene algo.
Realment el nom és el més adequat. La riuada de gent que cada dia, com jo mateixa, transita adormida sota terra comença, en gran part, al davant del petit bar!
Però el nom no em convenç, per mi, "manantial", lluny del seu significat real, denota lloc de calma, de pau i tranquil•litat. Un indret, segurament, molt allunyat d’aquest bar, on ara comencen a fregir calamars i on quatre homes malgirbats llegeixen el diari esportiu!

MY BEAUTIFUL GREEN!!!

Aquests dies estem redescobrint Barcelona, tots aquells racons que trepitjàvem quan érem petits i que ja no hem tingut mai més temps de gaudir.
Hem descobert el parc del turó del Putget i hem passejat pel parc de l'Oreneta. La pròxima parada, segurament el cap de setmana que ve, serà la carretera de les Aigües.
Com deia avui el meu pare, molts barcelonins, entre els quals hi sóc jo mateixa, ens havíem acostumat a viure sense veure verd en setmanes, potser mesos i anys sencers. Jo abans era tan de ciutat que les plantetes amb punxes que em punxaven els turmells em posaven de mal humor!
Ja no deixaré mai més de gaudir de la naturalesa, dels colors i de les sensacions que tens quan aprens a passejar pel món, sense presses ni contratemps!
A Canadà vaig aprendre a estimar-me la natura com a font de vida i aquí he aprés a anar amb els ulls ben oberts, perquè com deia la Cl. en un comentari de dies enrere, a Barcelona sí que hi ha parcs i verd, només els has d'anar a buscar!
Vaig descobrir aquest cantant, Jack Johnson, en un petit cafè de Quebec City, ara és un dels meus preferits!

SORT MEANS LUCK!

Acabem d'arribar de comprar loteria a Sort. No és que nosaltres siguem fans d'aquestes coses però quan varem explicar als nostres amics canadencs que Sort volia dir Luck i que és un poblet perdut entre altes muntanyes on hi ha una botiga que sempre ven loteria que toca, de la que et fa millonari, ens varen encarregar d'anar a comprar un "decim". No és que nosaltres creiem que ens pugui tocar, però ja que erem allí, ens n'hem comprat un per nosaltres... no fos cas que fessim millonaris als nostres amics i nosaltres ens quedéssim amb un pam de nas...
Ha estat una experiència estranya. Només arribar hem vist que hi havia una cua immensa, les supersticions, emocions i alegries es barregen amb una sensació que la gent que fa la cua busca alguna cosa més que els diners.
És una barreja d'alegria i tristesa... Les manies de cada un es van escampant per la cua de gent ràpidament. Una bruixa daurada presideix la cua i el de davant de tot li tira unes monedetes, tots fem el mateix, no fos cas... L'altre li frega el número pel nas, que ja està trencat, tots darrere fem el mateix. Un li frega pel cul i el de més enllà per la sabata, els últims de la cua van atrafegats intentant recordar tots els rituals, no ho volen fer malament! Hi ha una mena de pressió i tensió que se sent quan respires l'aire!
Hem decidit que el nostre número acabarà en tres però quan finalement ens toca, la noia que ens atén diu que no hi ha tres, acabem comprant un número acabat en dos, el preferit del Mister H.!
Documentem totes les parts del viatge per enviar-ho tot a Canadà, realment sovint no et pares a pensar en la riquesa cultural de les tradicions, bones o dolentes, que volten per casa!!!
Us deixo amb un video de Katie Melua i el desig amagat que tenim tots els que hem fet la cua... aquest Nadal... segur que ens toca la grossa!