HEY MAN!!!

La il•lusió del Míster H. sempre ha estat tenir dos arbres per poder-hi penjar una hamaca.
L’hamaca, per nosaltres, té connotacions altament relaxants. Simbolitza tenir temps per perdre, estar a l’aire lliure, en posició horitzontal, sota la remor d’unes fulles que dansen. Calma, calma, calma...
I per curiós que sigui al mateix temps que nosaltres pensem en la nostra somiada hamaca hi ha gent, més llesta segurament, que no idealitza i actua! L'altre dia, caminant pels carrers de la meva estimada ciutat, em vaig topar amb aquesta imatge, la qual us havia de fer arribar d'una manera o altra!
Una hamaca en cada balcó, com no se’ns havia acudit abans?
Imagineu, per un instant, una hamaca o una bicicleta a cada balcó de Barcelona, imagineu les hamaques de colors vius, les bicicletes que substitueixen als cotxes, tot és possible! Horts urbans, bicis i hamaques, això és el que cal a Barcelona, on el temps és benèvol i segurament ho podem utilitzar la major part de l’any.

RAIN AND MUSIC

La banda sonora d'aquesta pluja de tardor, Damien Rice- The Blower's Daugther.

WHITE SUN!!!

Suïssa és preciosa, de dalt a baix. Té aquells paisatges de postals antigues, on esquiadors, amb abrics llargs fins als peus i gossos al costat, esguarden el final del seu trajecte a l’horitzó perdut.
Té llacs blaus, d’un blau blanquinós, herba verda, d’un verd encès que no havia conegut fins arribar als peus d’aquelles muntanyes. Té blanc als pics alts dels Alps, un blanc ple de puresa i respecte.
Suïssa és tots els colors de l’arc de Sant Martí, acompanyats de mil flors que decoren les finestres de les cases.
Míster H. i jo varem trobar allí tot el que buscàvem des de feia tants mesos: una tranquil•litat solemne, que em va acabar trasbalsant, una pau inquieta i molta melancolia.
La melancolia vola, flota o camina? Sempre he pensat que volava però no que se’t podia ficar dins del cor. Pensava que, de tan en tan, t’embolcallava com un llençol nét i perfumat, com la musa que els poetes necessiten i que jo mai he sabut descriure bé.
Ara, ja, lluny d’un paisatge massa encisador, la melancolia m’abandona, la musa em deixa sola i el sol no vol sortir en els carrers de Barcelona.

THE MAGIC GOBLIN!

Míster H. i jo corríem aquest matí, teníem massa coses a fer i poc temps. Un rodamón, se'ns ha posat davant per fer-nos parar. Hem mogut el cap per fer que no, sense ni tan sols escoltar-lo. Ell s'ha apartat educadament i ens ha murmurat: "No passa res, tots correu en aquesta ciutat i a vegades si me n'oblido jo també acabo corrent". Les seves paraules ens han fet aturar perplexos i encisats, li hem dit que tenia tota la raó i ell ens ha somrigut amablement. Portava un barret de cowboy, una barba de molts dies i tenia poques dents, l'alè li feia olor a vi però ens hem quedat davant seu sense paraules, delerosos que ell ens parlés més amb aquella veu tremolosa.
"La gent corre tan que ningú em veu, em confonen amb un altre boig, però des dels meus ulls ells són els bojos que perden el temps" deia mentre treia uns fulls escrits de la bossa que li penjava a un costat. Per Míster H. i per mi s'ha aturat el temps.
El que ens donava eren les seves poesies. "Si em voleu ajudar, no és que em doneu diners perquè sí, és només és un intercanvi. Us canvio poesia per la vostra voluntat".
Els de la terrassa del bar del costat ens miraven i pensaven que ens estava prenent el pèl però per mi, en tot el dia d'avui, aquesta ha estat l'experiència més enriquidora que he tingut.
Segons el meu parer, no és millor qui escriu paraules incomprensibles per la majoria de gent per demostrar que ell és el més savi, sinó aquell que amb paraules senzilles sap expressar els sentiments més profunds.
Us deixo llegir una de les poesies de Duende, per si algun dia us para pel carrer i us en canvia una per qualsevol cosa, perquè la vull compartir amb vosaltres i em sembla que ell estaria content:

India piel de aceituna
tu cuerpo maduro
a cabalgado por todas
las praderas
Mujer morena, tu que bailas
alrededor de la hoguera
Preguntale tú al fuego
porque no me habla
no me dice nada esta noche
la luna llena
Ahora, tan solo un poema queda
"Tres cosas no me cansaré jamás de contemplar
el fuego
tu rostro
y el mar.

Duende

Tal i com l'ha escrit ell i jo l’he sentit.

CANNES!

Des de la solitud d'una habitació d'hotel de les afores de Milà, no he pogut resistir d'escriure al meu bloc estimat...
Mister H. fa estona que ha anat a treballar.
De Cannes ens va agradar tot, encara que potser és una mica massa ostentós per nosaltres: mai havíem vist cotxes tan bons, gent tan selecte i barques, suposo que per ells iots, tan espectaculars!
El que més ens va cridar l'atenció va ser el Ferrari que apareix a la fotografia. Si als nens, des de ben petits, ja se'ls acostuma a pujar a un Ferrari, em temo que de grans no es conformaran amb un Opel Corsa...
Les coses més subtils, gairebé sempre, amaguen grans veritats.