Translate

divendres, de maig 29, 2009

CONGRATULATIONS!!!


Sóc de les que creu allò de: "si el teu veí no et deixa dormir, uneix-te a la seva festa!" i així ho he fet aquesta setmana. He sentit els colors blau i grana a la pell i al cor, he cridat, he rigut (una mica) dels contraris, sobretot d'un portuguès que sembla molt prepotent i he sortit al carrer a celebrar-ho!
He recuperat la meva bufanda del 1992 i he cridat quan passaven tots els jugadors i l'entrenador dalt d'un autobús gros! Quina alegria, quines sensacions, quanta gent al carrer i quin ambient!!!
He recordat les fogueres de Sant Joan al mig d’Enric Granados i del carrer Aribau, d'ara ja fa tants anys, i he estat molt feliç. Fins i tot, he vist Canaletes amb uns altres ulls, i això que hi passo cada matí per anar a treballar!!!
Felicitats Campions, sou molt bons...

diumenge, de maig 24, 2009

TALK TO ME


Hi ha veus i hi ha VEUS. Sempre he pensat que la veu és una gran arma de seducció, si no la més poderosa. Et pots enamorar d’una veu fins a representar-hi tot allò que voldries d’una persona. Recordo que, de nena, estava enamorada d’un locutor de ràdio que parlava als vespres amb una veu tosca i profunda. Males llengües em van dir que el portador d’aquella preciosa veu era un home gran i lleig... a aquella edat allò em va marcar!
La veu de seguida crida l’atenció de les persones, hi ha veus realment desagradables, com la de David Beckam que quan el sents pronunciar paraules, reconeixes que no canviaries al teu físic pel seu, si ha d’anar acompanyat d’aquella veueta fina i delicada.
N’hi ha de dolces, de sensuals, de profundes i trencades i de potents. Un poeta, per exemple, no pot tenir una veu lletja, perquè quan llegeixi els seus versos en veu alta res, en conjunt, no pot desencaixar.
Tot això ho dic perquè ja fa força nits, varem tenir visitants indesitjables per l’escala, i no animals, humans, que encara fan més por! Jo em vaig aixecar angoixada i vaig trucar al telèfon d’emergències (primer cop a la meva vida i espero que últim), la veu de l’altra banda del telèfon va tenir un efecte calmant i reparador. Tot anava bé, ja havien passat l’avís. Gràcies a aquella veu em vaig tranquil•litzar, aquella veu anònima em va convèncer que algú també anònim em salvaria!
I avui pensava: per optar a un lloc de treball d’aquestes característiques valoren una “veu bonica”? Creieu que fan l’entrevista centrant-se en el to de la teva veu? No ho sé, porto unes hores capficada en aquest tema...

Una de les veus més boniques del planeta terra, no?

diumenge, de maig 17, 2009

LIVING IN BCN!!!


Els carrers de Barcelona estan esdevenint habitacions d'una casa gegant anomenada Crisis! És trist, molt trist, veure com hi ha gent que malviu entre l'asfalt i el poc verd que hi ha al centre de la nostra estimada ciutat. I he descobert, aquest últims dies, que pots endevinar les diferents habitacions d’aquesta gran casa anomenada Barcelona. Amb la crisi, allò del posar el teu granet de sorra per ajudar als més desafavorits està en alça i on abans només hi havia un banc brut ara hi ha un banc en forma d'armari. M'explico... he vist pel barri un banc amb uns pantalons, una jaqueta i una samarreta plegada a sobre. Algú ho ha deixat allí perquè ho faci servir aquell home que sempre dorm al banc. També he vist unes sabates llustroses i ben posades als peus d'una paperera on ell sempre busca els diaris més nous. He observat un pa de pessic al costat de l'església i un llibre sobre l'arbre tallat, per amenitzar-li les hores. Jo vull posar música als seus somnis.
Les persones no som dolentes per naturalesa, les persones som bones però l'afany de poder sovint ens corromp...

diumenge, de maig 10, 2009

BLUE TRAIN!!!


Ahir tornava de València en tren i el sotrac em va transportar deu anys enllà... vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar pels records, els quals em guiaven a cada trac-trac.
Tenia aleshores 21 anys i viatjava per Itàlia. La Nena, la Marieta i jo varem decidir intentar arribar a Malcesine, un petit poble del Nord on hi teníem uns amics. Fèiem tot el trajecte en tren. Al llarg d'aquelles llargues hores d'espera a les estacions i de confidències als trens, ens varem fer inseparables... Entre vagons, xivarri i fums va néixer la guspira d'una amistat eterna, aquella que no es malmeten amb els anys ni amb la distància.
De tornada cap a Siena, amb l’estómac buit i els budells grinyolant, després d'haver fet autoestop, sense gens de resultat i després d'haver agafat un autobús que donava tota la volta al llac, varem pujar al tren que ens portaria cap a Florència. Estàvem cansades i mortes de gana però el somriure no se'ns esborrava de la cara. Al seient del costat, rient, una noia italiana ens va oferir la seva mandarina i el seu plàtan, nosaltres varem acceptar educadament l’oferiment i de bon grat el varem compartir, igual com compartim els records d'aquell viatge en tren inoblidable.

diumenge, de maig 03, 2009

READ MY BRAIN!!!


Poques coses em fan més il•lusió que veure el meu nom a les pàgines d'un llibre o una revista! I això... ha tornat a passar! Estic molt feliç i penso que no tiraré mai la tovallola, sempre, sempre escriure! I si puc, escriuré pels altres, per arrencar un somriure o una llàgrima, per entretenir les hores d'espera a qualsevol part de món, per ajudar en la recuperació dels qui pateixen o per fer créixer la imaginació d'aquells que l'exerciten sovint, i dels que no ho fan tan sovint també, què carai!
La gent de la revista La lluna en un cove , feta a Ontinyent amb pocs mitjans i molta il•lusió, han confiat en mi i m'han publicat el relat "Males puces" al bell mig del recull de contes. Els estic agraïda per tornar a regalar-me una emoció tan sincera i per haver-me fet dos copets a l'espatlla, sembla que em xiuxiuegin: "Vas bé Ada, vas bé!".
Gràcies a tothom... sóc una persona feliç!