A Barcelona hi ha personatges mítics i místics. A cada barri n'hi pots trobar. Ahir vaig veure el senyor, ja gran, que canta òpera a la parada de metro de Poble Sec. Jo ja el coneixia a aquest senyor, ja l'havia vist altres vegades. Els cabells blancs, el bigoti ben tallat, alt com un Sant Pau i sense barret davant perquè la gent li posi els diners. Sempre m'havia cridat l'atenció la seva història, totalment desconeguda per mi fins ahir. Em preguntava, per què canta tant? Ho fa molt bé, perquè no demana diners, aleshores?
Ahir a la tarda, estava asseguda a la parada de Poble Sec esperant que arribés el metro. Escoltava els cants d'aquest senyor mentre llegia un llibre de misteri i de sobte, un home també gran, de cabells negres i pell cremada de treballar al camp de jove, em va començar a parlar:
- Pobre hombre! Pobre hombre!
- Sí, que pena da, y mire que canta bien, eh?- Li responia jo.
- Claro que canta bien, si está así porque sus padres le hicieron volver loco!
- Cómo?- Em vaig interessar jo tancant el llibre.
- Le hacían estudiar canto, y estudiar, solo estudiar y así se quedó el pobre! Sólo vivía para estudiar canto, por eso repite tanto las mismas notas, no lo ve?
- Ui, sí, vaya, pobre hombre que historía más triste...
Però el senyor ja no hi era. Havia seguit caminant mentre xiuxiuejava baixet fins topar amb una dona de més enllà i explicar-li la mateixa història que m'havia explicat a mi.
No sé quin dels dos homes estava menys lúcid, tampoc sé si eren amics o si anaven junts però la història, per mi, té molt de sentit i m'ha fet entendre perquè l'home que canta opera al metro, té la mirada tan trista.
