MERRY CHRISTMAS!!!

Arriba un altre Nadal, amb els seus arbrets adornats i les llums del carrer, sense gens de fred i amb només uns núvols grisos amenaçadors. Aquest any he fet un tió per l’Estel, l’he fet jo i m’he divertit. Ara espero que el tió pugi les escales per plantar-se al replà del nostre pis. Ja fa molts dies que li dic a la petita Estel que el seu tió encara va per la Jonquera i és que, com jo, el nostre tió és una mica lent fent les coses. Tinc por que el Popeye, el nostre gos d’atura, una nit, quan dormim, es faci un pipí sobre el tió per fer-li entendre, a la seva manera, que aquí a casa, ell és el rei del passadís! Ja ho veurem... El Nadal és per oblidar-ho tot uns moments, per posposar les coses i per gaudir de la família i les tradicions, és per aquesta raó és que la meva època preferida de l’any. Molt bon Nadal a tots: grans, petits, animals i vegetals! La meva cosina M. em va regular aquest vídeo que jo us regalo ara!

HELLO AGAIN!

Massa sovint la rutina és fràgil, massa temps passa entre construir-la i gaudir-la i de sobte, tot tomba, tot se'n va. Però ell no se'n va, que es queda entre nosaltres! Ell no podia marxar, ell és tot bondat i si la bondat ens abandona, on anem? La força i la tendresa retornen ara en forma d'un somriure preciós. Els cabells rojos i la barba que va creixent a poc a poc, com nosaltres hem crescut tota la vida junts, rient i plorant, parlant i aprenent a ritmes diferents. Avui miro cap endins, remoc molts sentiments amagats i repasso records petits. M'aturo a les portes del futur per un moment, penso que jo també he tingut un passat i en gaudeixo ni que sigui uns instants. Un cop més, ets tu qui ens ensenyes lliçons que mai a la vida podríem haver aprés. La vida ens porta per on vol i nosaltres seguim les aigües del seu riu, només podem aprendre a nedar. Per tu, Ricard, i només per tu, avui aquesta cançó és tota teva. Sigues fort, posa't bo, els pobres mortals et necessitem aquí a baix. Petit Déu roig, hello again!

ESTEL'S FRIEND

Quan era petita tenia un amic imaginari. Ho dic ara, amb la cara ben alta, perquè vaig llegir un article, en un diari seriós, on s’explicava que era força normal que els nens s’inventessin personatges amb els quals compartir els dies i, sobretot, les nits. El meu era un home petit, rabassut i mig calb que vivia dins la meva orella dreta. Tenia un piset força espaiós amb una butaca i una biblioteca. De vegades, em xiuxiuejava cosetes i jo reia d’amagat. Un dia va decidir marxar, no vaig saber mai on va anar però em va quedar clar que ja no tornaria mai més. De vegades, em pregunto si la petita Estel tindrà el seu amic particular, si li viurà al nas o al peu i si m’ho explicarà com jo li explicava a la meva mare.

NY!

New York és la ciutat dels gratacels, dels taxis grocs i dels dipòsits d'aigua a les teulades. També és la ciutat on pots escoltar un negre cantant blues a les portes del metro mentre al seu costat, una advocada amb vestit negre i bambes esportives espera que el seu cafè es refredi. Nova York són un munt d'estímuls que jo no sé controlar. Ara, torno a ser a la meva ciutat i des de la llunyania, des de la distància que posen les fotos, penso que hi podria viure per sempre més a aquest NY de pel·lícula. Però és només una idea estranya. El més impressionant de tot va ser poder assistir a la Bethel Gospel Assembly. Quan va començar la missa no em podia imaginar el que estava a punt de veure. L'església estava plena de gom a gom, famílies senceres ben vestides i somrients entraven i ocupaven els bancs del davant. Va sortir el reverend i després el pastor, els dos cantaven igual de bé, tenien rere seu una bateria, dos pianos i una guitarra d'acompanyament i també la veu de vuit persones que cantaven i picaven de mans. Tot era una gran festa. No hi havia silenci, com passa a les esglésies d'aquí, la gent era lliure de cridar el que volia: “Al·leluia!” “Oh, Lord!”... En un moment determinat, el reverend, vestit amb americana i corbata, va demanar que tots deixéssim els pecats setmanals a l'església. Aquella requesta va ser apoteòsica. La gent va començar a cridar tot el que havia fet de dolent aquells últims dies, ho deien sense por a ser jutjats ni a témer cap càstig de Déu! Després tots es giraren cap a nosaltres i ens donarem la benvinguda amb una cançó molt bonica. Vaig sortir de l'església reconfortada, feliç, i li vaig dir a Mister H. que, si algun dia vivíem en aquell barri, jo aniria cada diumenge a missa!

OH CANADA!

Són les sis del matí i espero la sortida de sol a l'illa de Wolfe, tot és silenci, encara és fosc i només se senten les ràfegues d'un vent que ve de l'aigua. Avui he tornat a la terra que va veure néixer aquest blog. Avui m'he tornat a sentir com a casa en aquest país llunyà, Canadà. En Grant, un Paul Newman a la canadenca, és l'amo de la casa on passem la nit, el B&B Blue Horzon, i ahir ens va explicar el seu viatge en camió creuant tot Canadà i enfilant-se cap a la fi del món, Fairbanks, a Alaska. Per il·lustrar-ho, ens va treure mapes enormes i apunts en una llibreta petita que utilitzava durant el viatge. Alaska és una de les meves debilitats i me l'escoltava embadalida mentre memoritzava els noms de les ciutats per on va passar per preparar el meu viatge desitjat. Vaig calcular que en Grant tenia uns 75 anys i ens va dir que feia només dos anys que s'havia embarcat en aquella aventura. El seu fill li va aconseguir un camió pickup, el tracte era llogar-lo tres mesos a un senyor desconegut d'internet i tornar-lo intacte al cap d'aquell temps. També va aconseguir trobar una caravana que combinava bé amb el camió i que després va vendre per 1.000$. Així va començar el seu viatge de sis setmanes. Ens explicava, amb un somriure entremaliat, que, com que a Alaska no es feia de nit podien conduir 14h. perfectament, seguia el gasoducte que creua tot el país i imaginava com havia estat de difícil l'aventura dels primers buscadors d'or. Un dia, passejant pel bosc, varen trobar-se un ós grizzly (els més perillosos de tots) que es banyava al riu. Van córrer el pont per observar-lo i fer-li fotos, però no es van adonar que la corrent del riu era tan forta que en un minut l'ós els passava per sota del pont i decidia sortir de l'aigua a la seva alçada. El varen tenir a 20 metres. Per sort, anava amb la panxa plena! Se'ls va mirar, ells li varen tornar una mirada desafiant (el que cal fer en aquests casos) i se'n va anar. La dona d'en Grant va fer-li una fotografia que podria haver estat l'última que feia en la seva vida. Observar-la era inquietant. Tornant pel camí, varen trobar una dona que passejava en direcció a l'ós. La varen advertir i ella els va explicar que el seu marit havia mort anys abans per l'atac d'un ós. “Ell estava passejant per aquest bosc, anava despistat, escoltant música pels auriculars i no es va adonar que passava massa a prop d'un ós que tenia un animal mort entre les urpes. L'ós va pensar que havia de defensar el seu menjar i s'hi va tirar a sobre. El meu marit em va trucar pel telèfon mòbil mentre l'ós l'atacava però jo no vaig entendre el que em deia i vaig dir-li que em tornés a trucar perquè no entenia res. Ja no ho va fer. Quan el van trobar tenia el telèfon a la mà.” Aquestes són les històries de Canadà, un país on el ritme el marca la força de la naturalesa i on només arribar et sents com a casa, com a una casa ancestral i eterna.

MY NOSE!

Fa dies que no tinc olfacte. De vegades, se me'n va... Tinc el nas prou gros per olorar totes les flaires del meu voltant per això quan no sento res em poso nerviosa. És una sensació estranya passar pel món de puntetes, sense olorar res. És molest notar que em poso el meu perfum White Musk i em quedo igual que quan no el portava. He de dir que el White Musk, al qual sóc fidel des de fa mil anys, sempre em puja l'autoestima i em fa començar més alegre el dia. Viure sense olfacte no és cap tragèdia però sí que és molt molest. Quan no tinc olfacte, l'enyoro i agraeixo tenir un nas tan gran! Per això, avui, li dedico l'entrada del dia al meu nas, un nas divertit i trapella que ara mateix està en hores baixes!

RESORTS

La paraula Resort m'espanta... dit això, he de confessar que el cap de setmana passat varem anar Mister H., la petita E i jo a un gran Resort de Mallorca! Ja sabem que tenim, en general, una gran capacitat d'adaptació però mai m'hauria pensat que gaudiria tant dels meus dies programats per formar part d’un gran ramat d’humans pul•lulant per un laberíntic hotel dels anys 70. La nit que vam arribar gairebé no vaig dormir. No em treia del cap imatges neguitejants d’"El Respalndor". L'hotel on havíem espetegat era exactament com el de la pel•lícula, una construcció gran i passada de moda, mal il•luminada, amb unes sales immenses plenes de cadires i butaques folrades amb vellut rogenc. Dins del mateix hotel, s'alçaven unes plantes gegants que deixaven anar unes fulletes groguenques que semblaven cuques i es movien al vaivé de l'airet del vespre. Però varen passar les hores i el menjar, que un dia abans ens semblava dolentíssim, el començarem a trobar comestible. Els altres hostes, estrangers grassos i cada dia més vermells, ens semblaven més simpàtics i guapos que mai, els espectacles, rancis, ara ja ens feien riure i esperàvem cada nit, des de la nostra terrassa particular, que ens sorprenguessin aquells pallassos i malabaristes de segona classe. El diumenge, abans de marxar, ens varem adonar que ens feia certa mandra tornar a casa, haver-nos de cuinar, fer el llit als matins, pagar per anar a un espectacle... ens varem adonar que el món dels Resorts és un món absorbent, ben muntat, que et fa depenent, que et va encisant, que baixa els teus estàndards a nivells ínfims, però en els quals no has de pensar en res. Un món paral•lel que no descarto tornar a visitar de tant en tant.

TODAY I'M YOU!

No sé si ho fa el temps, o potser ho fa que penso massa… No sé si fa temps que no et veig o potser fa massa que no escric.
Avui sento que tot, a la vida, és qüestió de sort, de forces naturals, d’atzar.
Avui penso que tu hauries perfectament pogut ser jo i jo hauria pogut ser tu.
Avui entenc la compassió i el pes de recordar tota la vida.
Avui penso en tu i et traspasso tota la força del món, només a tu.
Avui crec i crido: sigues lliure, sense prejudicis i agafa tot allò que arribi al vol, sense pensar, que potser, i només a vegades, tu podries haver estat jo i jo, sens dubte, podria, perfectament, haver estat tu.

ROMANTIC PLACES!

Els espais són romàntics o no depèn dels ulls que els mirin.
Ahir, tornàvem a Barcelona després d'un cap de setmana al camp. Per la carretera vaig veure una nau industrial, buida i lletja. Ja me la conec, al juny hi havia molts camions carregant i descarregant mercaderies, però ja se sap, aquí, a l'agost, tot para. El temps va molt més lent.
Vaig observar la nau detingudament, mentre el nostre cotxe avançava poc a poc i em vaig adonar d'una dedicatòria sentida: "Te quiero, Yoni".
Vaig imaginar de seguida l'escena:
"Nena, esta noche te llevo a un sitio muy romántico, ya verás, te va a encantar!".
Quan els dos amants arriben a les portes tancades de la nau industrial, ell li ofereix les mans per fer de graó i ajudar-la a pujar la tanca metàl·lica...
Ella entra d'un salt i, només caure amb els dos peus a terra, veu la inscripció a la porta del magatzem. Les lletres són gegants i liles, el seu color preferit i de sobte, allò que havia esperat que ell li digués a cau d'orella és fa real i apareix escrit perquè tothom ho pugui llegir! S'emocionen i s'abracen. "Te has pasado, me encanta!" li diu ella.
A partir d'aquell moment, aquell racó de món, lleig a ulls d'altres, serà el més especial per ells dos.

SUMMER LIST

Ja sabeu que, quan el cap se'm dispersa, m'agrada fer una llista per no oblidar les coses bones de la vida, en aquest cas, de l'estiu. Així que...
1) L'olor de la gespa quan Mr. H. l'acaba de tallar
2) La migdiada a l'hamaca XXL
3) La petita en banyador
4) La bassa de casa amb pinassa a l'aigua
5) La pell que canvia la serp i em trobo, cada estiu, al costat de l'escala
6) Els arbres que, de tan grans, em tapen l'entrada
7) Calma absoluta a Barcelona i el meu bar preferit encara està obert!
8) Les nostres pells blanques enmig de la platja
9) La càmera de fer fotos que ja mai funciona
10) Els dies d'estiu i les nits al Teatre Grec!
Bon estiu a tots aquells que el gaudiu! Als altres, esperarem que passi ràpid perquè vinguin els curts i freds dies d'hivern!

HAPPY BIRTHDAY MY LOVE!

Un any, amor meu, un any! I jo que et vull fer l'escrit més bonic que he fet mai...
Però diuen els entesos que des de l'emoció no es pot escriure res de valor, que has de deixar reposar els sentiments i escriure des de certa racionalitat. Impossible!
Impossible descriure com t'estimo, impossible plasmar tot l'amor del món. Impossible expressar com en sóc de feliç quan et veig crèixer i com vull plorar quan, d'entre totes, em reconeixes com la mare.
Hi ha tantes coses que encara t'he d'ensenyar que ara sí que vull una vida eterna! I la pell se'm posa de gallina quan ho dic cridant per dins, és veritat, tot el que sento per tu no hi cabria mai en un llibre!
Un any de no dormir, de menjar ràpid i malament, un any sencer de viure per tu i no sé què vaig fer abans que arribéssis! Quantes hores perdudes, quan cansament em restava per cremar... Viure el límit, és això?
No hi ha cap manera millor de passar el dia que mirant com jugues quan et penses que no et veig, com menjes tu sola i com balles maldestre quan sents música. No hi ha millor presentació que arribar amb tu, tot somreiure, a una festa, davant de grans desconeguts.
Un any sencer, que espero que es mutipliqui per mil, per viure sempre més al teu servei.
Des del fons del meu cor, aquest escrit és per tu. Tot per tu, sempre.
Feliç aniversari, petita.

CRIME NOVELS

No sé què em passa que, quan fa temps que no llegeixo novel·la negra, m'agafa una mena de neguit!
Sóc addicte a aquest gènere, ho reconec, sóc conscient que m'atrau la part més fosca del l'ésser humà i descobrir i resseguir les pistes que deixen els malvats personatges dels llibres.
Crec que si hagués estat més valenta m'hauria dedicat a la investigació privada, estil Magnum, o Kinsey Millhone. O potser hauria estat Erika Falck o m'hagués enamorat d'en Mickael Blomkvist. Crec que si hagués viscut alguna de les històries que he llegit seria una bona detectiu, res de víctima, res de sospitosa ni de secundària. Sí, sí, de mi dependria la investigació, l'esclariment del crim, la recol·lecció de proves!
Ara, de cara a l'estiu, busco una lectura que em porti al costat més obscur de la nostra vida humana. Algun suggeriment?

WHITE, WHITE!

Sóc molt espavilada amb tot allò relacionat amb la casa, sé netejar, cuinar, fer llits, portar la comptabilitat i planxar, però mai he sabut rentar bé la roba! La rentadora sempre ha estat per a mi aquella gran desconeguda, tots aquells números, tots aquells botons... Sempre poso el mateix programa i no separo mai els color.
Per això quan avui he vist, en el balcó de la casa del davant, tanta roba estesa blanca immaculada, he notat com l'enveja se'm menjava. Hi havia llençols, calcetes, calçotets, mitjons i tovalloles, estava tot molt ben penjat i voleiava amb la brisa d'estiu que indica tempesta.
He observat encara una estona més amb atenció i de seguida he reconegut els propietaris d'aquella magnífica roba blanca. Són una parella d'avis, sempre van amb calça curta i samarretes imperi blanques. Tenen la rentadora a la galeria de casa seva i els costa ajupir-se per posar-hi la roba. Els he vist moltes vegades. Són aquella parella d'avis que quan plou, com avui, han d'obrir el paraigües sota el sostre de casa perquè tenen goteres i no podrien fer la rentadora sense mullar-se.

TICKETS!

Sé una llegenda urbana que diu que si no trenques els tiquets de la compra en mil bocins, algú, no s'especifica qui, pot agafar-los de les escombraries, pot reconstruir-los com si fossin trencaclosques i enganxar-ho tot plegat amb celo per fer un tiquet gairebé nou. Amb les dades que surten en el tiquet, pot anar al banc i robar-te tots els cèntims. Dic cèntims perquè a la meva compte corrent no hi tinc gaire més...
Avui ha estat un d'aquells dies en els quals faig neteja de paperassa i és clar, entre altres coses, m'han aparegut els tiquets de totes les compres de Nadal i de Sant Jordi. M'he esforçat a fer-los miques, deixant-hi ungles i dents i he començat a pensar quin sentit tenia tot allò. De veritat em crec la història? Funciono per inèrcia? No qüestiono res? I si fos cert tot plegat, què em robarien? Res, res de res. Veig la cara del suposat lladre després d'haver perdut dos o tres hores reconstruint tiquets de la compra i se m'escapa el riure per sota el nas.
Sempre he volgut una màquina destructora de documents, no sé perquè, sempre m'ha agradat la idea de passar-me un matí posant papers importants en aquest trasto, però avui, el que vull és una llar de foc, per cremar-ho tot allí, tiquets de la compra inclosos, que no se sap mai!

SOME WORDS FOR YOU!

Vella amistat perduda enmig d'un munt de temps, raconet de la memòria que va i ve sense més.
Penso i m'enfilo en els records, val la pena tornar-te a veure?
De seguida trobo resposta: I tant que sí! Pel que varem tenir juntes, pel que varem descobrir plegades!
Bella amiga de l'ànima, el temps ens ha canviat. Ara ja no és tan fàcil trobar una amistat tan franca. Tots tenim els defectes més marcats. Va, vinga, va... trobem-nos una altra vegada. Fem-ho real!
M'he sorprès escrivint sobre tu, que després de tants anys, ets encara aquí al meu costat. Amb la mateixa empenta i força que abans. Amb les mateixes ganes de riure. M'he sorprès pensant en tu en aquests dies grisos d'un mes de juny estrany. Somric i tinc papallones a l'estómac.
Sí, va, quedem un dia!

IT'S OK, HONEY!

La censura mai m'ha agradat, molt menys l'autocensura, que, de vegades, fa que grans idees es quedin només al caparró d'aquell qui les ha pensades.
Fins fa una època, creia que la llibertat d'expressió era el que ens feia persones lliures. I ho continuo pensant. Crec en la força dels INDIGNATS i que la unió d'esforços fa moure muntanyes. Dono suport a tota la gent que passa hores i hores a les places d'arreu del món i m'hi afegeixo quan la vida familiar em dóna un minut per fer-ho! Vull cridar: "Estic amb vosaltres! Jo també vull un món més just!".
Ara bé, com fa uns mesos em ve passant, hi ha una personeta que em tergiversa totes les meves creences i conviccions i aquesta és, com ja heu pogut imaginar, la petita Estel.
Ella s'autocensura. Quan veu que crida massa, plora o es fa pesada, s'agafa el xumet que porta penjat al jersei i se'l posa. Em mira amb aquells ullets vius i em xiuxiueja sense paraules un “ja callo”. Això la tranquil·litza a ella però també, i molt, a nosaltres.
Només en aquest cas, i que no serveixi de precedent, diré, gràcies per autocensurar-te, amor!

AND YOUR JOB?

Què fas? A què et dediques? Uf, quina pregunta.
Normalment, quan la gent que fa temps que no veig em fa aquesta pregunta, he de respirar profundament i concentrar-me per trobar la millor resposta.
És fàcil ser advocat, enginyer, bomber, metge... però els que hem estudiat lletres o humanitats, gairebé mai ens dediquem a allò que tants anys d'estudi ens ha costat.
Hem picat aquí i allí, i passaran anys abans no trobem el nostre camí.
Què fas ara? Ara, ara, faig de... a veure... com t'ho explico...
Per fi, he descobert què faig, a què em dedico! Sóc buscadora!
Buscadora? De què? Uf... una altra pregunta difícil, he buscat de tot al llarg dels anys... he buscat petits tresors enmig de rius de brutícia que arribaven cada dia a una Charity Shop d'Anglaterra, he buscat el millor mot per aquell relat curt que volia presentar a concurs i he buscat informació sobre personatges que no coneixia i que ara podrien ser els meus millors amics perquè en sé tots els secrets.
Busco, busco, busco sense parar! L'Ada es dedica a buscar!

CLOSED ROOM...

Feia massa temps que no em passava. Feia massa que no posposava les meves obligacions diàries pel pur plaer de llegir. Però, finalment, m'ha tornat a passar! La culpable de tot aquest desgavell és Care Santos amb la seva meravellosa novel·la "Habitacions tancades", regal que em va fer Mister H. per Sant Jordi.
Feia molt temps que no recomanava cap lectura des del blog i havien passat massa pàgines sense escolar-me a la pell de cap personatge de ficció. Però, per fi, torno a ser feliç vivint vides que no són les meves.
Ara torno a llegir amb ganes, torno a recuperar les hores mortes, aquests dies descobreixo una autora que ha gaudit escrivint cada línia de la seva novel·la. Gràcies Care. Algun dia espero ser com tu!

BOOKMARK

No hi ha millor moment que el d’escollir punt de llibre per la nova lectura que inicio.
Ja fa temps, em vaig adonar que, sense saber-ho, col•leccionava punts de llibre. En tenia de tots colors i de totes mides, i per suposat, tenia també els meus preferits i aquells que, des de sempre, es quedaven en un segon pla.
Fa pocs dies, vaig acceptar la meva petita debilitat i els vaig ordenar en un àlbum de fotos d’un color verd llampant. I sóc feliç!
Ara, quan començo una nova lectura, faig un ritual previ. Agafo l’àlbum amb cura i passo les seves pàgines fins a trobar el punt ideal pel meu llibre. Depèn de l’argument, de l’època en el qual va ser escrit i del tipus de llenguatge que utilitza l’autor. Depèn també de la portada i de la contraportada i de la foto de l’escriptor. Depèn de tantes coses!

THANK YOU, ESTEL!

Deu coses que he aprés de la petita Estel al llarg d'aquests nou mesos que hem compartit:
1) Si fa mal, plora. Si fa goig, riu. No et compliquis mai la vida.
2) Si no pots anar endavant, ves enrere, no passa res. Sempre hi ha un pla B per arribar a tot arreu.
3) Menja sense culpabilitat, mmm que bo és tot!
4) Si caus, torna a la posició inicial i després de respirar per agafar energia, torna a alçar-te.
5) La frustració ha de durar un màxim de minut i mig, després oblida-la per focalitzar-te en el que t'interessa.
6) Perruqueria, manicura, vestimenta... només una part petita d'un gran dia.
7) Somriu mentre fas adéu amb la mà quan passeges. La gent et dirà coses boniques.
8) Allò que desconeixes no fa mai por, normalment fa riure.
9) Dorm a qualsevol part de món, així demostres que saps relaxar-te.
10) Si algú et diu alguna cosa que no entens, somriu i fes una caiguda d'ulls ben femenina, no falla mai!
Gràcies petita, ets la millor professora de la vida!

NEW SHEETS!

Només hi ha una cosa que em faci més il·lusió que estrenar llençols néts i és estrenar llençols nous!
Me'ls miro i me'ls remiro, són tan suaus! Els trec de l'embolcall i els estiro al llit, em fa feliç fer el llit, faig un salt i em deixo embolcallar pel fred dels llençols acabats de sortir de la botiga. Poso la galta al coixí i la moc amunt i avall mentre l'oloro, semblo un gat. Encara no fan olor a casa meva però aviat passaran de ser nous a ser de la família.
No puc esperar que caigui la nit i arribi el moment d'anar a dormir. Tot el dia és fet i acabat, tota la nit per davant, per somniar, per reviure instants bonics, per acabar d'arreglar el món.
Avui, estreno llençols nous!

Adele, Rolling In The Deep

CHOOSING THE RIGHT BOOK

Ja ha arribat la primavera, els ocells canten, els arbres floreixen i jo entro cada dos per tres a les llibreries.
Entre el pol·len i les flors, puc ensumar l'olor dels llibres nous que es couen per Sant Jordi. Les pàgines recentment escrites floten pel meu barri i m'empenyen a visitar les llibreries. Quin llibre triaré aquest Sant Jordi? Quin llibre regalaré aquest any?
Amb la primavera, un esclat de colors i lletres em balla pel cervell. És el moment de llegir totes les contraportades que em caiguin a les mans per decidir la millor opció. Encara em queden dies però el temps passa massa ràpid, algun suggeriment?

DAYS, DAYS, DAYS!

A vegades, em sento triomfadora, penso que he fet bé la feina, que puc amb tot, que no tinc fre i que tot anirà sempre bé.
A vegades, em sembla que el món gira al meu voltant, que la vida em somriu, que em diu "Ei!" mentre em guinya l'ull.
Hi ha dies que no voldria ser pas una altra persona, que mesuro el meu coeficient intel·lectual amb Einstein o la meva capacitat escriptora amb Shakespeare.
Són dies bonics però, per sort o per desgràcia, no són el pa de cada dia.
Tots els altres dies, escolto aquesta cançó!

AND THE TRUTH IS...

Només conec una persona, personeta per ser exactes, que es llegeixi amb ganes i alegria totes les etiquetes de les coses. Aquesta és la petita Estel, amb només 7 mesos ja ha descobert que la seva mare l'ha espifiat, en més d'una ocasió, barrejant colors a la rentadora.
L'Estel ha decidit que, quan pugui parlar, el primer que dirà serà: "Màxim a 30 graus, i no pot anar a l'assecadora, que no ho veus!".
Només conec una personeta que gaudeix més del blanc i negre d'una etiqueta ben retallada que de tots els colors d'una joguina nova i bonica.
I només una personeta com l'Estel podria fer-me mala cara quan em veu amb unes tisores a la mà preparada per tallar les llargues instruccions d'uns pantalons nous.

És veritat, els nens et sorprenen a cada instant.
És veritat, els nens tenen un món interior immens, que dóna quatre voltes al món dels adults.
És veritat, no cal gastar una fortuna per fer feliç als més petits.
És veritat, si esguardem amb calma i dedicació un nen, podrem escolar-nos, només una miqueta, a l'inici del seu món de somni.

DAYS, MONTHS, YEARS...

El temps és un invent molt curiós, el pas del temps sempre ha preocupat als poetes i la història ha fascinat a molts estudiosos. Però el que a mi em crida més l'atenció és que cada persona, cada individu que ha habitat, habita i habitarà aquest món, té unes dates especials que no oblidarà mai, dates que per l'altra gent no signifiquen res de res.
Ahir era el meu aniversari, era el dia 3 del mes 3 i feia 33 anys i des de fa temps vaig decidir que seria un any especial! Hem començat en bon peu. No busco res diferent, no cerco res de l'altre món, tot això ja arribarà, només espero ser feliç per fer feliç als altres, que no és poc, oi?
Vaig a la meva agenda personal i marco el dia 3-3-11 com a data especial!

LITTLE SHOPS...

Sóc la típica persona que entraria a una botiga buida només pel sol fet de prevenir una possible depressió al propietari...
No m'agrada veure dependents amb cara d'avorrits, amb els cossos arquejats a la porta de vidre. No m'agrada gens veure objectes bonics que es van fent vells sobre els prestatges d'una botiga. Ni tampoc m'agrada pensar que els comptes no quadraran a final de mes i el pobre propietari mirarà el cartell de la seva botiga, oberta amb il·lusió ja fa molt anys, i pensarà que no sap si pot aguantar un altre mes igual.
Jo, si tingues un bon sac de diners, gastaria tot el que pogués en aquestes botigues. Aniria allà on la gent no entra mai, on ningú s'hi perd.
Jo, si tingués diners, seria capaç de depilar-me en làser tota la cama dreta o compraria menjar pel meu canari inexistent, podria fins i tot comprar aquelles sabates de la botiga de talles grans que mai em podré posar perquè només faig un 38, també faria punt de creu només perquè la merceria no hagués de tancar...
Malauradament, abans no em faci rica, hauran tancat moltes botigues de barri...

LOVE, LOVE, LOVE!

El dia 14 de febrer, suposat dia dels enamorats, a mi no em diu res de res.
Ahir, però, d'entre totes les històries que vaig observar o imaginar al llarg del dia, me'n quedo una.
Una noia jove, d'una vintena d'anys, en el supermercat on jo comprava, parlava per telèfon mòbil, contenta i nerviosa tot alhora. Va anar a buscar cervesa i sabó de cos i s'ho ficà tot al cistell vermell. Pocs minuts després, entrà un noi al supermercat, era alt, atractiu i també força jove. Anava molt ben vestit, tot de marca, ella se'l mirà de dalt a baix i l'avisà, "sóc aquí" des de darrere meu de la cua. De seguida es trobaren. Somreien, estaven feliços, potser havien escollit aquell dia per anar a viure plegats: "He agafat sabó líquid perquè jo estic més acostumada a aquest... ja sé que a tu t'agrada el de pastilla, però d'aquest no en tens, oi?" preguntava ella.
Ell li mostrà orgullós el seu nou Iphone, també li parlà de la nova tarifa telefònica, ella se'l mirava embadalida, ell somreia, ella li tornava a posar el telèfon a la motxilla, ell no parava de xerrar, ella li agafava la mà, ell era cec, ella no.
L'amor no entén res de prejudicis, oi?

LITTLE THINGS MAKE GOOD JOB!

La meva casa està feta per records de tot tipus, de tots colors... de Bristol, d'Ottawa, de la besàvia, de la mare, dibuixos de nens, colors que ja no pinten...
La meva casa és un cau de records, d'històries que algun dia sabré explicar i de moments que no crec que s'esborrin mai.
A la meva casa hi ha molts llibres, crec que massa per l'espai que té, crec que massa per l'edat que tinc...
Els records són els petits moments que queden de la vida, tan se val si som vius o morts; els records són aquelles petites parts de la nostra pols que resten en aquest món, prescindint del pas del temps. Qui no voldria ser record, doncs?
M'agradaria que valguessin més els records que els diners. M'agradaria que tots els nens arribessin al món amb una maleta plena de records sota el braç.

Música d'Asa

LOVE!

Vola alt, més amunt de la roba estesa.
Vola lluny i pensa en mi quan no vegis final segur.
Creu en el teu batre d'ales i dorm, dorm, mentre penses que ho has fet bé.
Aprèn sense voler-ho, aprèn de mons antics, deixa't seduir per l'avenir.
Ves i torna, gran i forta, aquí a casa sempre tindràs el teu racó.
La teva olor ens acompanyarà mentre et fas gran, no et posarem barreres.
Creix i fes-ho bé, sense prejudicis.
Mira i creu en el que has creat.
Viu i gaudeix dels qui t'estimen.
I llegeix, llegeix molt sempre.

HAPPY NEW YEAR!

Fa molt, massa, que no escrivia... Les festes no donen descans i el nou any ha arribat carregat de grips i afonies... Però ja ens n'hem sortit! Preparada per començar de nou!
L'altre dia pensava en les formes que la naturalesa ens regala. Jo sempre perdo el temps observant i imaginant cares, cossos i figures en els llocs més recòndits del món. Les rajoles sempre em transporten a altres mons. Allí hi veig una cara femenina, de Lolita, allà un animal, la girafa del coll llarg, amb el caçador al seu costat... Els edificis també em fan pensar en caus de formigues o en goles de llop. Els boscos, no cal dir, proporcionen una llista interminable de feres i herois... L'altre dia hi pensava...
Espero que l'any que comença us porti molta felicitat i molta bona lectura a tots!