Història d'amor

Fa uns dies varem anar a presentar la nostra petita Lara a la veïna de dalt, la Sra. G., una dona alta, bonica i amb el cap molt clar, tot i tenir 95 anys.

Ens va fer seure en unes butaques antiquades i ens va explicar, sense que nosaltres preguntéssim res, la seva història d'amor:

“Aquesta història és molt bonica. - Ens va dir mentre acabava de pensar per on començar- Vaig estar casada 52 anys, el meu marit era molt elegant i cada dia em regalava flors!

Jo tenia 20 anys quan el vaig conèixer i ell en tenia 40, la veritat és que ell es va enamorar de seguida de mi, ens va presentar una amiga comuna al famós Oro del Rhin, la cafeteria que hi havia a Gran Via amb Rambla Catalunya, però jo no hi vaig parar atenció. Temps després, ens varem tornar a trobar i una altra vegada, la meva amiga ens va presentar. Ell va dir que ja em coneixia però no li vaig fer cas.

Al dia següent, quan sortia de treballar de casa el Modisto Rodríguez, on feia de model per a les seves clientes, vaig notar de seguida que passava alguna cosa.

Era un dels molts bombardeigs sobre la ciutat de Barcelona, els carrers estaven deserts i no hi havia llum a les faroles, em vaig espantar i vaig buscar refugi a l'Oro del Rhin, on solia berenar moltes tardes. Vaig entrar-hi corrents, dins no veia res, la llum també se n'havia anat allí. Tot Barcelona estava a les fosques.

De sobte, vaig veure una cara coneguda, il·luminada amb la tènue llum d'un encenedor que encenia una cigarreta, era la seva cara. M'hi vaig apropar, era una cara coneguda i em vaig sentir molt agraïda de veure'l. Ell em va somriure i em va dir: “ Tant que et costava reconèixer-me durant tot aquest any i ara en la foscor m'has trobat en un moment!”. A partir d'aquell moment no ens vam separar mai més, i ell es va morir amb 92 anys! Ens varem casar als sis mesos i n'he estat enamorada tota la vida. Vam ser molt feliços.

Tan de bo, totes les històries d'amor fossin com aquesta!

LARA

Has estat set mesos amb mi i encara no he parlat de tu. Ha sigut tan sols per prudència, sóc molt prudent en segons quines circumstàncies… He pensat cada dia en tu: t’estimaré igual que estimo l’Estel? Podré amb tant amor? Sí, sé que sí, m’ho va dir una noia: L’amor mai no és divideix, sempre és multiplica. La frase és bonica i plena de sentit, un sentit de vida ancestral i primitiu. Poques coses es multipliquen en aquest món i estic feliç, molt feliç, que l’amor sigui una d’elles.
Lara, no sé com seràs, em costa imaginar-te encara: ullets vius i foscos, nassarró prominent, com tota la família, símbol de personalitat i força, cabell castany, amb caràcter com el pare i amb certa sensibilitat com la mare… no ho sé, potser em sorprendràs!
T’espero amb tota la il•lusió del món perquè m’ensenyis que encara no he aprés res, per espiar-te quan et pensis que estic lluny, per estar al teu costat, sempre, per sempre més.
I he buscat el teu nom i he parat a Dr. Zhivago, una edició deliciosa de 1966, que els avis conservaven, sense saber que tants anys després, tot tindria molt més sentit encara.
T’estimo i t’espero.

EL VENDRELL

Quan era petita, la meva família estiuejava a El Vendrell, en una casa gegant que havia estat requisada durant la Guerra Civil i usada com a presó.

La casa tenia jardí al pis de baix, terrassa al primer pis, porxada al segon i una torre de vigilància que s'enfilava escales amunt.

L'àvia, la tieta àvia, els tiets, els cosins, els pares i germans i alguns amics, ens reuníem quinze dies del mes de juliol per anar a la platja de San Salvador i gaudir de les festes de Santa Anna, patrona de la ciutat.

Eren dies divertits, dies de sorra, d'olor de sal, de dutxes al terrat amb una mànega d'aigua congelada i de tardes de “Gent de Barri” i gelats. Allí varem veure com el Príncep Carles es casava amb la Lady Di i l'àvia i la tieta àvia seien a un pam de la televisió antiga per no perdre's cap detall.

A la cuina, hi havia una nevera de gel i una pica de marbre blanc on les tietes i la mare rentaven plats i olles. Els homes llegien el diari mentre els nens preníem un “soldat”: cafè amb la Casera que feia una espuma insuperable!

Però si em quedés només espai per un record d'El Vendrell seria, sense dubte, aquell que es repetia cada estiu i que tenia relació amb els ratolins.

El dia assenyalat, un ratolí creuava la sala d'estar o el menjador a una velocitat desorbitada, tots el veiem passar perquè estàvem ben alerta. Acte seguit, pujàvem d'un salt a la cadira més propera. Algun valent anava a agafar l'escombra i, mentre fèiem crits esporuguits, ell corria, casa amunt casa avall, perseguint un ratolí que gairebé mai es deixava caçar.

Quan tots estàvem cansats de l'escena, baixàvem de les cadires, guardàvem l'escombra i començàvem a muntar trampes amb formatge gruyere.

Un bon divertiment que ens feia passar uns dies d'estiu inoblidables!

Arriba l'estiu una altra vegada i la llum primerenca fa venir moments passats...

FELIÇ SANT JORDI!

Imaginàvem amb Mister H. un Sant Jordi que portés tot el que actualment es ven a les paradetes de roses.
Ens fèiem un fart de riure dibuixant-lo com un home orquestra. Amb el pin de la rosa a la solapa de la jaqueta, amb una galeta de xocolata tipus "rosa" a la butxaca dels pantalons, per si, durant la batalla, li agafava aquella gana incontrolable que mareja.
De barret, n'hi hem posat un de mexicà, dels que es troben a la Rambla i un punt de llibre de motius florals d'espasa.
De la motxilla li sortia un llibreta per apuntar-hi receptes amb una cullereta de regal en forma de cor i un portamonedes amb la senyera.
Es desplaçava amb una furgoneta al més estil firaire de luxe i amb el clàxon anunciava al drac que estava a punt per lluitar. Què us semblaria?
Feliç Sant Jordi a tots

 

INCERTESA

Davant la incertesa de viure en aquesta època, he pensat moltes vegades com seria passar dia rere dia sense poder decidir com serà el nostre futur.

Ahir, dalt del cotxe, vaig tenir la idea clara. Mirava i remirava els ullets vius de l'Estel, allà, lligada a la cadireta, amb una botella d'aigua a les mans i cantant “El gall i la gallina”, després veia el Popeye, el nostre gos d'Atura, dormint els peus del copilot. Ells, vaig pensar, no saben on van, mai saben què farem, viuen en una perfecta incertesa i gaudeixen de cada moment, sense pensar en què ens oferirà el futur.

L'Estel, quan li preguntes on va, respon sense dubtar: “A casa!”, convençuda, perquè ella creu que tot el món és casa seva.

Ahir, en el cotxe, vaig descobrir l'actitud que hauríem de prendre tots davant aquesta època incerta, davant la impossibilitat de fer plans a llarg plaç, davant aquesta maleïda crisis que ens esquitxa, de prop o de lluny, a tots plegats.

Com els nens i els gossos, penso passar per la vida amb la innocència de no intentar dirigir-la.

FELIÇ DIA MUNDIAL DE LA POESIA!

De la llibertat?

Començaré per dir “corria”
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia, esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
 prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.

Clementina Arderiu

Existeix una moviment més lliure que “la punta vigorosa del peu a l'empedrat”? Quina força, Clementina, quina força!

SÓC MANAIRE

Val, molt bé. Ja m’he quedat més tranquil•la. Avui hem anat a vacunar la petita Estel i li he preguntat al doctor si era normal que un marrec d’any i mig manés molt. La resposta m’ha deixat satisfeta perquè no és res preocupant però, a la vegada, m’ha obert mil preguntes més... El doctor m’ha mirat amb cara seriosa i ha pronunciat unes paraules solemnes que segurament són ben certes: “Això ho treballen molt a l’escola. Allí els hi posen els punts a les is”. I ha seguit escrivint coses al seu ordinador. He començat a pensar que això hauria de ser feina dels pares, vull dir, educar les criatures i posar punts a les is, també he pensat que manar no és tan dolent, és, al capdavall, tenir les idees clares i saber-les exposar amb precisió. L’Estel, per exemple, té molt clara quina cançó vol cantar en cada moment del dia. Si no canto la que ella vol em clava la mirada, mou la mà i diu: “no, no, nooo” amb l’entonació que hi posa l’Amy Winehouse. L’Estel també té clar que la comoditat que et proporciona un xandall no te la proporcionen ni els pantalons de pana ni els texans, per molt que la seva mare s’encaparri en fer-la anar com un periquito. La historia es repeteix: Mirada torbadora, mà alçada i “no, no, no”. Després assenyala el xandall que vol posar-se. L’Estel pensa que l’elegància és un do amb el qual es neix, així, cada matí, opta per l’anorac rosa, la motxilla taronja (bob esponja) i el paraigües de nines russes al braç. (No cal dir que estem passant l’hivern més sec dels últims 30 o 40 anys…) Potser naixem amb les idees clares i pel camí, ens van liant. Potser, en comptes d’educar-nos tant, ens haurien de deixar decidir més. Encara que, de vegades, això fes anar-nos contracorrent. El títol està dedicat al meu amic Ado que s'indigna cada vegada que l'escric en anglès... a partir d'ara, en català! I promise...

TRUE STORY!

Quan varem tornar del nostre meravellós viatge per Canadà, vaig obviar d'explicar una història que, ara, amb la setmana de novel·la negra a Barcelona, m'ha tornat al cap amb força. El Brian i l'Aly ens havien preparat una excursió fantàstica per Gatineau Park, era en plena tardor i els colors del bosc eren preciosos. Caminàvem a poc a poc. Ja començava a fer aquell fred que anuncia l'arribada de l'hivern al Canadà, però encara era agradable caminar pel costat del rierol. Era un migdia tranquil, hi havia poca gent al bosc. Varem arribar al mirador d'una petita cascada i varem seure al banc per menjar-nos els entrepans que ens havien fet. Fèiem fotos, recordàvem vells temps i rèiem pels descosits. Passat un temps, un home ens va demanar de fer-li una fotografia. Després varem veure passar tres nois. Recordo que ens vam creuar tots una altra vegada, quan tornàvem cap al cotxe. L'home havia perdut la cartera pel camí i un dels nois joves corria, com un atleta, per a tornar-li. Poc després, uns metres més enllà, a tocar del pàrquing dels cotxes, varem fixar-nos amb unes cases precioses. De moment, només veiem les teulades... - Són de famílies riques- Ens va explicar el Brian- Una vegada, el governador Mackenzie hi va tenir el seu domicili principal en aquest zona. En apropar-nos, ens n'adonarem que no tot era tan idíl·lic com semblava a primera vista. La primera casa estava plena de Policia, tot semblava una escena rocambolesca de qualsevol sèrie americana. Hi havia a l'entrada una zona acordonada, hi havia un grup reduït de veïns mirant-se l'escena horroritzats, dos o tres cotxes amb les llums de les sirenes enceses i l'equip d'investigadors recuperant proves per entendre què havia pogut passar. Varem restar muts tots quatre, l'escena era massa forta per el karma que portàvem, era tot massa recent. Encara no sabíem què havia passat però s'intuïa que era alguna cosa seriosa i lletja. Vam preguntar als veïns, però tampoc sabien gairebé res. Vaig estar unes hores sense poder-me treure del cap aquelles imatges, pensant què havia pogut passar mentre nosaltres menjàvem un Sandwich al capdamunt d'una cascada preciosa, a prop, massa a prop d'allí. Vaig pensar en tota la gent que ens havíem creuat pel camí i vaig revisar les fotografies que havíem fet per veure si hi havia quelcom sospitós. A la nit, a les noticies varen explicar la història horrible. Una dona de bona família i adinerada havia matat la seva filla i no havia mostrat cap mena de càrrec de consciència. No sé per què ho va fer. El pare, en arribar de la feina, s'havia trobat mare i filla malferides. Aquell dia, vaig entendre que no hi ha paisatges tranquils ni paradisíacs, l'horror inexplicable de l'ésser humà arriba a totes bandes...

NERVES

A l’estiu em va sortir una petita taca al bell mig de l’esquena. Primer vaig pensar que m’havia picat un mosquit, perquè picava com mil dimonis, però amb el temps vaig veure que de picada res de res… Vaig anar a la dermatòloga i després de mirar-la i remirar-la va somriure i em va dir: “Això són nervis mal posats…” Tinc fama de ser una persona molt tranquil•la, serena i pacient, però la realitat és tota una altra: tinc un caràcter tranquil en un cos inquiet. Les meves terminacions nervioses fan el que volen dins el meu cos. Ara, aquestes s’han equivocat i pensen que acaben al mig de l’espinada i que han d’enviar senyals de picor! Ja pots comptar… La factura que et passa ser una persona tranquil•la! Si algun dia em veiéssiu l’esquena descoberta, si algun dia penséssiu que m’ha sortit una taca fosqueta i lleugera, no us preocupéssiu, no patíssiu, són només nervis enjogassats! Us deixo amb la preciosa veu de Lianne La Havas

WELCOME TO MY WORLD!

Diuen que ets escriptor si pots escriure més d'una novel·la, perquè normalment el que escrius són vivències personals més o menys novel·lades i la teva vida, si has estat una persona sense grans estridències, només dóna per cent o dues centes pàgines. Diuen també que per ser escriptor has hagut de publicar i guanyar un concurs literari com a mínim. Val, la teoria me la sé!... Endavant Ada, vas per bon camí! De moment, he escrit dues novel·les, he quedat finalista en un premi i he publicat dos relats. Això em fa pensar que estic a les portes d'entrar al meravellós club dels escriptors: butaca orellera, llibres pertot i puro i conyac a la mà!!! De moment, i només de moment, diré: benvinguts al club dels finalistes, que no perdedors!