SÓC MANAIRE

Val, molt bé. Ja m’he quedat més tranquil•la. Avui hem anat a vacunar la petita Estel i li he preguntat al doctor si era normal que un marrec d’any i mig manés molt. La resposta m’ha deixat satisfeta perquè no és res preocupant però, a la vegada, m’ha obert mil preguntes més... El doctor m’ha mirat amb cara seriosa i ha pronunciat unes paraules solemnes que segurament són ben certes: “Això ho treballen molt a l’escola. Allí els hi posen els punts a les is”. I ha seguit escrivint coses al seu ordinador. He començat a pensar que això hauria de ser feina dels pares, vull dir, educar les criatures i posar punts a les is, també he pensat que manar no és tan dolent, és, al capdavall, tenir les idees clares i saber-les exposar amb precisió. L’Estel, per exemple, té molt clara quina cançó vol cantar en cada moment del dia. Si no canto la que ella vol em clava la mirada, mou la mà i diu: “no, no, nooo” amb l’entonació que hi posa l’Amy Winehouse. L’Estel també té clar que la comoditat que et proporciona un xandall no te la proporcionen ni els pantalons de pana ni els texans, per molt que la seva mare s’encaparri en fer-la anar com un periquito. La historia es repeteix: Mirada torbadora, mà alçada i “no, no, no”. Després assenyala el xandall que vol posar-se. L’Estel pensa que l’elegància és un do amb el qual es neix, així, cada matí, opta per l’anorac rosa, la motxilla taronja (bob esponja) i el paraigües de nines russes al braç. (No cal dir que estem passant l’hivern més sec dels últims 30 o 40 anys…) Potser naixem amb les idees clares i pel camí, ens van liant. Potser, en comptes d’educar-nos tant, ens haurien de deixar decidir més. Encara que, de vegades, això fes anar-nos contracorrent. El títol està dedicat al meu amic Ado que s'indigna cada vegada que l'escric en anglès... a partir d'ara, en català! I promise...

TRUE STORY!

Quan varem tornar del nostre meravellós viatge per Canadà, vaig obviar d'explicar una història que, ara, amb la setmana de novel·la negra a Barcelona, m'ha tornat al cap amb força. El Brian i l'Aly ens havien preparat una excursió fantàstica per Gatineau Park, era en plena tardor i els colors del bosc eren preciosos. Caminàvem a poc a poc. Ja començava a fer aquell fred que anuncia l'arribada de l'hivern al Canadà, però encara era agradable caminar pel costat del rierol. Era un migdia tranquil, hi havia poca gent al bosc. Varem arribar al mirador d'una petita cascada i varem seure al banc per menjar-nos els entrepans que ens havien fet. Fèiem fotos, recordàvem vells temps i rèiem pels descosits. Passat un temps, un home ens va demanar de fer-li una fotografia. Després varem veure passar tres nois. Recordo que ens vam creuar tots una altra vegada, quan tornàvem cap al cotxe. L'home havia perdut la cartera pel camí i un dels nois joves corria, com un atleta, per a tornar-li. Poc després, uns metres més enllà, a tocar del pàrquing dels cotxes, varem fixar-nos amb unes cases precioses. De moment, només veiem les teulades... - Són de famílies riques- Ens va explicar el Brian- Una vegada, el governador Mackenzie hi va tenir el seu domicili principal en aquest zona. En apropar-nos, ens n'adonarem que no tot era tan idíl·lic com semblava a primera vista. La primera casa estava plena de Policia, tot semblava una escena rocambolesca de qualsevol sèrie americana. Hi havia a l'entrada una zona acordonada, hi havia un grup reduït de veïns mirant-se l'escena horroritzats, dos o tres cotxes amb les llums de les sirenes enceses i l'equip d'investigadors recuperant proves per entendre què havia pogut passar. Varem restar muts tots quatre, l'escena era massa forta per el karma que portàvem, era tot massa recent. Encara no sabíem què havia passat però s'intuïa que era alguna cosa seriosa i lletja. Vam preguntar als veïns, però tampoc sabien gairebé res. Vaig estar unes hores sense poder-me treure del cap aquelles imatges, pensant què havia pogut passar mentre nosaltres menjàvem un Sandwich al capdamunt d'una cascada preciosa, a prop, massa a prop d'allí. Vaig pensar en tota la gent que ens havíem creuat pel camí i vaig revisar les fotografies que havíem fet per veure si hi havia quelcom sospitós. A la nit, a les noticies varen explicar la història horrible. Una dona de bona família i adinerada havia matat la seva filla i no havia mostrat cap mena de càrrec de consciència. No sé per què ho va fer. El pare, en arribar de la feina, s'havia trobat mare i filla malferides. Aquell dia, vaig entendre que no hi ha paisatges tranquils ni paradisíacs, l'horror inexplicable de l'ésser humà arriba a totes bandes...