CANÇONS

M'encanta saber la banda sonora de les persones. Quines són aquelles cançons que han marcat la seva vida. Normalment, les cançons passen, però algunes, no saps perquè, es queden amb tu per sempre més. Avui, us deixo part de la meva vida en aquesta llista:

 

• Pulp, Common People- sempre Londres, primeres aventures fora del niu.
• Belle and Sebastian, Another Sunny Day- per cantar-la i escoltar-la a tot drap en el nostre petit pis de Bristol.
• Snatam Kaur, Kabir's Song- la descoberta del Ioga a Canadà.
• Snow Patrol, Chasing Cars- per enamorar-se i desanamorar-se infinites vegades.
• Rem, Losing My Religion- per descobrir la duresa de l'amor de la mà de la Brenda i el Dylan (adolescència de Sensación de Vivir, he de ser honesta amb mi mateixa!)
• La petita i grandiosa Amy Winehouse, Back to black- potència i fragilitat, el misteri de la vida.
• Leonard Cohen, I'm Your Man- per estar d'acord amb els meus pares que és la millor veu i les millors lletres del nostre temps.
• Manzanita, No me lo creo- per descobrir que podia viure sola gràcies a un magnífic Erasmus a Siena on vaig conèixer part dels meus grans amics.
• Sau, Els Pets, Sopa, Lax'n'busto, Sangtraït...- per fer-me cantar molt fort en català.
• Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura- la meva froça, la meva vida, les meves petites, Meravigliosa creatura, Un bacio lento, Meravigliosa paura, Di averti accanto, All'improvviso, Tu scendi nel paradiso, Muoio d'amore meraviglioso...
  
  

RÀDIO

Hi ha coses que et vénen donades per tradició familiar, aquestes normalment són les manies entranyables que s'han passat curosament de generació en generació.

D'un temps ençà, sentia la necessitat imperiosa de comprar-me una ràdio de butxaca. N'he vist sempre per casa.

Ara, qui més qui menys està destinat a agenciar-se un aparell de tecnologia punta. Però jo estava encaparrada en una radieta de butxaca, petita i de piles, amb antena llarga i incomode i que de tant en tant, em fes perdre els nervis per les interferències que sentia.

I és que no podia ser d'altra manera, les ràdios de butxaca han format part del meu imaginari infantil, de la meva adolescència pesada i de la meva joventut que està a punt d'acabar, si és que no ho ha fet ja sense avisar-me.

Recordo la ràdio de la meva àvia, sota el seu coixí del llit, recordo també la de la meva mare, a la butxaca dels pantalons i ara m'ha arribat l'hora a mi!

Doncs bé, el cap de setmana passat, per fi, em vaig comprar una ràdio de butxaca! Els ulls de la petita Lara es varen il·luminar de valent en veure l'antena desplegable, l'Estel es pensava que era la llança de Sant Jordi i jo me les mirava i sabia que, d'aquí uns anys, les dues recordarien l'àvia amb la ràdio a la butxaca i la mare escolant-la a la cuina o al despatx.

Sense dir-ho a ningú, en aquell precís moment, vaig desitjar que un dia, llunyà encara, tinguessin la dèria de comprar-ne una, petita, amb antena i piles, passada de moda, només per allargar una mica més la tradició familiar, o com jo dic, aquesta mania entranyable.

FLORETES!

Deu moments “floreta” abans que arribi el fred:

1. Observar una papallona blanca sobre els pins i sorprendre'm de com en poden volar d'amunt
2. Disfressar un moniato d'astronauta i gaudir més jo que la meva filla Estel en fer-ho
3. Pintar la biga del garatge i obviar un pam de ciment perquè és la casa de l'aranya
4. Anar a dormir a les nou, com si fos un bebè
5. Estar convidada a un sopar amb desconeguts i arribar amb un paquetet de pastissos deliciosos sota el braç
6. Recollir pinyes, aglans i fulles seques per ensenyar la Tardor, que no acaba d'arribar aquest any, a la petita Lara
7. No entendre, ni voler entendre, perquè els rellotges avancen o retrocedeixen una hora quan a la Natura tant li fa!
8. Comprar un número de La Grossa amb la certesa absoluta que aquest any sí! Ens tocarà!
9. Descobrir, després de tants anys, que la beguda que més m'agrada és l'aigua
10. Sentir-me una floreta lila enmig d'un món ple de grisor

Il·lustració d'Agustina Guerrero

UNA DE POLICIES

Sempre he sentit una fascinació immensa per la novel·la negra, extensible també als cossos policials i especialment als mossos d'esquadra. Sempre m'ha apassionat imaginar-me vestida en l'uniforme, amb la gorra ben posada i la pistola a la cintura.

No he estat mai prou valenta per a portar-ho a la pràctica però escric novel·la policíaca per donar sortida al meu interès.

Fa molt poquet em vaig fer amiga a Facebook dels Mossos i de la Policia d'Ottawa per assabentar-me del seu dia a dia i m'ha encantat veure com en són de diferents.

Aquí, els Mossos tenen una feinada enorme a caçar delinqüents que roben les cases quan les persones estan a dins i també a detectar plantacions de marihuana que després es vendrà a preu d'or. A Ottawa, aquesta setmana, la policia advertia que un Elk (ant en català, per entendre'ns: una espècie de cérvol gegant) corria solt pel centre de la capital de Canadà. Malauradament, després de molts esforços, van acabar matant l'animal perquè suposava un perill pels vianants.

Els comentaris de la notícia no es feren esperar, els mateixos vianants maleïen la policia per haver abatut l'animal i no haver-lo adormit. La policia no es cansava de respondre els comentaris ciutadans i de defensar la seva actuació. En tota la setmana, no he vist cap més incident a la ciutat d'Ottawa. Envejable...

FESTA!

Ahir varem organitzar una festassa enorme a la caseta de fusta, era el bateig de la nostra Lara estimada. Hi havia quinze nens, entre els quals l'Estel, que, durant hores, varen saltar, ballar, cridar, cantar, menjar i beure tot allò prohibit...
Avui al matí hi havia tranquil·litat absoluta a casa, cosa estranya. La Lara i jo hem sigut les primeres en despertar-se...
Cap a les nou, l'Estel ha obert un ull, s'ha estirat mandrosa com un gat, s'ha aixecat a càmera lenta del seu llit i ha anat a fer un pipí mentre em deia:
- Mare, camino a poc a poc perquè em fa mal tot!
Val,- he pensat- parlen-ne un momentet...
He abaixat les parpelles tot sospirant, efectivament els nens creixen massa ràpid. Tot seguit, m'he mirat aquells ullassos felins i he respost:
- Això, amor meu, es diu ressaca... Avui fes bondat i ja veuràs com demà tot torna a estar a lloc!

FELICITATS TIGRETÓN!

Demà fas tres anys, amor meu, tres anys perfectes! Moltes felicitats!

Quan penso en aquella nit d'estiu, calorosa i amb una lluna radiant i feliç, només sento calma, pau i serenor. No penso mai en el dolor de les contraccions, la incomoditat de no poder dormir, els nervis de no saber quin tipus de mare seria.

Recordo aixecar-me del llit a les quatre del matí, caminar lentament cap a la sala d'estar amb la certesa que havia arribat el moment. Recordo mirar per la finestra i trobar-me la lluna cantant a la meva orella; al costat, un estel brillant, potser un planeta. Em vaig sentir segura. Les roses que m'havien regalat pel meu sant feien bona olor i jo arraulideta al sofà esperava que passés el temps, que la teva carona se'm fes present, com tantes vegades, al llarg d'aquells mesos d'embaràs, havia imaginat.

Tres anys, petita meva, tres anys que no han deixat de millorar les nostres vides.

Tauronet petit, tigretón,  sigues feliç, humil i valenta tota la vida.

A REVEURE...

Fa uns dies te'n vas anar i a mi em vas fer retrobar uns records que feia temps que havia perdut.

Eres un home seriós, rigorós i amable, ple d'aquella autoritat que només la gent sàvia aconsegueix.

Em feies classes de llatí, una llengua de la qual jo em sentia molt lluny. Vaig entendre amb tu tot el que en un any d'escola cara no vaig saber aprendre i recordo amb nostàlgia les anades a casa vostra, en un autobús antic, uns dies calorosos de ves a saber quin any.

Quan arribava a casa teva, m'obries la porta amablement, em feies passar al despatx, una habitació que recordo fosca i solemne, i m'apropaves el diari. Era l'època on va sortir l'edició catalana d' El Periódico i mai t'agradava com havien traduït els titulars:

“Ada, mira, llegeix, quin error ortogràfic hi ha aquí?” o “Ada, mira, llegeix, com han traduït aquesta paraula!” i sentenciaves: “És català, sí, però un mal català!”

No cal dir, que jo mai trobava l'errada, que a mi ja m'anava bé tot, que havia d'aprendre tantes coses jo encara...Després començàvem la classe.

Confesso que no havia tornat a reviure aquelles tardes fins que em van dir que te n'havies anat. Allà on siguis, gràcies per dedicar-me un temps, que sí, de veritat, va servir de molt.

Per tots els pares, mares, fills i filles d'aquest món, un dibuix preciós que em va arribar però malauradament no sé d'on. Si algú em pot ajudar...

Nit tranquil·la

Tranquil·la en la sol·licitud de la nit, en la quietud de casa a les dotze tocades i en els sorolls d'un edifici vell que m'embolcalla.

És la meva hora, l'hora tranquil·la, l'hora pausada.

Asseguda a la cuina, amb un got de llet a la dreta i amb un bloc de fulls blancs a l'esquerra, repasso el dia i penso en la setmana que m'espera, que ens espera per a ser exacte.

Revisc moments concrets, esperances vàries mentre la nevera deixa de funcionar uns instants; sembla que respiri, com ho faig jo a mitjanit.

No és el mateix respirar del dia, aquest va avall, no es queda al pit, recorre tot el cos i acaba en un sospir.

El rellotge marca els segons i jo miro cap amunt sense voler percebre el pas del temps. Sempre penso: I quina nit m'esperarà? Les nits són tan importants com els dies.

En la tranquil·litat que trobo quan ja tothom descansa, he aconseguit refer-me i reposar-me milers de vegades.

Llocs del món!

Un dia de sol, una nit de dormir poc i molta imaginació, avui, mentre pensava en viatges que vés a saber si faré mai, he donat la volta al món:

1. L'Alaska del riu d'or
2. El famós encreuament de Tòquio
3. L'òpera de Sidney
4. Un fiord noruec amb olor de primavera
5. Els colors de Tànger
6. Dalt del tren transsiberià
7. El Buenos Aires dels avantpassats de les meves filles
8. A la romàntica Viena del segle passat
9. Sobre la copa de l'alzina surera de Sils
10. En aquell racó del terrat on hi toca el primer sol del matí
    
    
    I vosaltres, on us perdríeu?
     
    

PENSAMENTS PER LA LARA

Cavalquem juntes la vida,

No te'n vagis massa lluny.

Sorollosa, juganera,

No et perdries al pol sud!

Cansa't molt, amor meu,

Que els dies són tots teus.

Arraulides dormirem,

Dins la nit d'un fosc intens,

Per entendre tot allò

que la llum ens ha tapat.

Alegria, connexió, disbauxa i disbarats.

Ets intensa i preciosa,

Ets inquieta com el vent,

Ets valenta i presumida,

Ets un univers de color.

Amb tu aprenc l'Altra manera de viure. Gràcies.

T'estimo Lara meva.

Feliç Sant Jordi a tots!

MEMÒRIA

M'observo des d'amunt, repeteixo aquell gest que, quan era una nena, em va captivar. El repeteixo pràcticament cada nit.

Una nit d'estiu, la meva germana i jo ens varem quedar a dormir a casa uns amics dels meus pares perquè ells se n'havien anat de viatge. Era una d'aquelles nits fresques de muntanya, on l'estiu mai no molesta tant com l'hivern.

Tots dormíem a la mateixa habitació: les germanes sobrevingudes, els pares del nostre amic i el nostre amic Ricard. Teníem matalassos estesos per tot el terra i havíem jugat força estona saltant i brincant com bojos.

El nostre amic s'havia rendit a un son profund i tranquil, nosaltres encara estàvem excitades pel joc i els nervis de no dormir a casa.

D'aquella nit, recordo moltes coses però per sobre de totes hi ha un gest dolç, pausat, seré, reposat.

Recordo la mare apropar-se al fill, recordo el petó al front i com, amb delicadesa, li col·locava bé les cames flexionades, perquè el cos descansés tant com descansava la ment.

És un gest que, com la flaire de la magdalena de Proust, ha estat recorrent en mi i m'ha portat lluny, en el món dels records i dels somnis, ara que em descobreixo, fent-lo jo mateixa, a les meves filles.

Memòria, records, somnis, veniu amb força a mi, transporteu-me sempre, sóc tota vostra.

AMÉLIE

És difícil tenir paraula quan convius amb el teu bebè 24 hores al dia. Vaig prometre escriure una entrada al blog cada setmana i ja faig tard. Però hi penso molt i si aquesta és la intenció, aleshores, la prova, la tinc més que superada.

Quan porto la petita Estel a la llar d'infants sempre em roba una mica d'atenció l'Amélie del meu barri, li he posat aquest nom perquè em recorda molt la noia de la pel·lícula, tan de moda, ara ja fa uns anys.

L'Amélie del meu barri neteja un portal, amb una cura exquisida però amb el cap ben absent, escombra amb delicadesa mentre observa totes les fulles que l'arbre ha perdut durant la nit. Pensa molt més enllà, no he descobert encara què li passa pel cap, però no són pensaments del dia a dia, avorrits i ordinaris. Se la veu serena i feliç, es percep una tranquil·litat d'esperit que molts voldríem. Passi el que li passi, estic segura que ella ha descobert la manera de ser feliç.

Amélie, així, amb la tranquil·litat que intento copiar-te sense que ho sàpigues, avui, aquesta entrada, és tota teva. Espero que tinguis un dia feliç, absent, dels que a tu t'agraden.

RENOVAR-SE O MORIR?

Molta gent se'm queixava: "No puc llegir el teu bloc amb aquest fons tan negre i aquesta lletra tan lila!"
He decidit renovar-me, per dins i per fora, m'he fet serrell i he canviat el format del meu blog. D'aquí uns dies us podré explicar si és veritat que calia renovar-me, reinventar-me i redefinir-me, espero que sí.
He escollit un fons de llibres perquè m'ajudi a acomplir el meu objectiu d'entrada setmanal...
Ah, i per a tots aquells que no em podíeu seguir per culpa del negre... Ara ja no hi ha excuses!
Que passeu una gran setmana!

ULLS DE NEN

Una cosa que em sorprèn i em captiva a parts iguals és que els nens no siguin conscients que gairebé tot, en aquesta vida, es ven o es compra. El passatemps preferit de l'Estel, més que el parc, és anar a jugar a les botigues de joguines, l'Abacus és un puntal a casa meva. Ella entra decidida, es treu la motxilla i me l'allarga, enfila la rampa a cent per hora i es planta davant les cuinetes... s'hi pot passar hores... ara la màquina enregistradora, ara el forn, ara la rentadora...

Quan ja és tard i cal anar cap a casa, recull, es posa la jaqueta i la motxilla i se'n va, tan contenta com ha arribat.

Jo l'observo i penso que la vida, si la veiéssim sempre amb ulls de nens, no seria tan complicada!

AVANTPASSATS

Arriba una edat on un s'ha de preguntar d'on ve i on va. Hauria de ser un deure conèixer la vida familiar, les petites històries que teixeixen la teva personalitat. Hauria de ser una matèria a l'escola conèixer aquells avantpassats que varen fer mans i mànigues perquè tu arribessis a existir.

El meu pare, últimament, s'ha interessat per l'arbre genealògic de la família, es remunta al s. XIV i això, per si sol, ja ens fa conversar durant llargues hores, posant les peces del trencaclosques totes juntes.

Al s. XIX, l'hereu del Mas G. va perdre tot el que tenia i el varen desnonar. Varen haver de renunciar al mas i varen subhastar totes les seves pertinències a l'esplanada del davant.

Imagino que varen ser temps difícils per la família, dificilíssims, però, vist en perspectiva, després de molts anys, de segles i tot, els G. seguim aquí, aguantant el tipus com podem, amb la fortalesa de saber que molt temps enrere, un hereu fet jornaler, va tirar endavant, va recomençar perquè una branca de la família no morís amb ell.

Estimat avantpassat, farem com vostè va fer: no ens farem petits davant els problemes, els encararem amb valentia, canviarem de pell quan calgui, farem un món millor perquè d'aquí molt temps, fins i tot segles, hi hagi algú que es pregunti d'on ve, reconstrueixi aleshores el seu arbre genealògic i ens trobi allí, ben assentadets, gaudint ja d'una eternitat ben guanyada.

Gràcies pare.

LLISTA OPTIMISTA

Torno amb força i amb ganes d'escriure una entrada per setmana, com ho feia abans, quan vaig començar el blog, a Ottawa, ara fa tants anys.

I vull tornar amb una de les meves llistes optimistes que ajuden a gaudir dels dies d'hivern com si fossin dies d'estiu, plens de llum i color.

Deu coses que em fan aixecar del llit:

1. La llar de foc de la casa de fusta de Sils.
2. La Lara que demana l'esmorzar.
3. L'estel que diu, des de la seva habitació: “A vegades el vermell, és rojo!”, sense saber ben bé perquè.
4. Mister H. que vol anar a córrer, i es vesteix en la foscor de l'habitació.
5. El popeye que s'enfila i s'arrauleix als peus del llit.
6. La idea que fa dies que em ronda pel cap: pintar-me les ungles d'un vermell intens i veure com moc les mans i els dits.
7. Observar la neu que ha caigut a les muntanyes aquesta nit, des de la finestra panoràmica de dalt la casa.
8. Sentir que m'han tornat les ganes d'escriure.
9. Compartir les tardes amb tres generacions a casa la Roser.
10. Mirar el meu voltant i veure que tot va com ha d'anar.

Gràcies per esperar-me.