M'observo des d'amunt, repeteixo aquell
gest que, quan era una nena, em va captivar. El repeteixo pràcticament
cada nit.
Una nit d'estiu, la meva germana i jo ens varem quedar a dormir a casa uns amics
dels meus pares perquè ells se n'havien anat de viatge. Era una
d'aquelles nits fresques de muntanya, on l'estiu mai no molesta tant
com l'hivern.
Tots dormíem a la mateixa habitació:
les germanes sobrevingudes, els pares del nostre amic i el nostre
amic Ricard. Teníem matalassos estesos per tot el terra i havíem
jugat força estona saltant i brincant com bojos.
El nostre amic s'havia rendit a un son
profund i tranquil, nosaltres encara estàvem excitades pel joc i els
nervis de no dormir a casa.
D'aquella nit, recordo moltes coses
però per sobre de totes hi ha un gest dolç, pausat, seré, reposat.
Recordo la mare apropar-se al fill,
recordo el petó al front i com, amb delicadesa, li col·locava bé
les cames flexionades, perquè el cos descansés tant com descansava
la ment.
És un gest que, com la flaire de la
magdalena de Proust, ha estat recorrent en mi i m'ha portat lluny, en
el món dels records i dels somnis, ara que em descobreixo, fent-lo
jo mateixa, a les meves filles.
Memòria, records, somnis, veniu amb
força a mi, transporteu-me sempre, sóc tota vostra.
