El Meu Món

M’agrada molt quan l’Estel i la Lara em demanen que els parli del meu món.

Per elles, el meu món és la meva infantesa. Les olors, les persones estimades que ja no hi són, els meus animals, les meves aventures. Penso una mica, rescato històries i les hi explico mentre elles em miren amb cara embadalida.

És molt cert, és veritat, és el meu món. Aquell que està fet d’històries menudes que em creia a cegues.

Històries com per exemple la que m’explicaven a la Cerdanya: els gossos de la muntanya no eren sacrificats sinó que, quan desapareixien, era per anar a morir a un lloc que ells escollien, el seu lloc preferit, allí on trobaven pau. No m’amagaven la mort, me la feien més bonica.

Històries com  la que m’explicava la meva àvia, quan em quedava a dormir a casa seva, gairebé tots els divendres a la nit: la poció màgica d’abans d’anar a dormir (un vas amb aigua i sucre) passava tots els mals i em feia venir la son.

O com quan em venia a veure el meu amic imaginari, un follet que se m’instal·lava a viure dins l’orella, en un habitacle molt petit amb llar de foc i butaqueta i em parlava tot sovint. El meu amic portava molt capficada la meva pobre mare...

Totes aquelles eren històries que incorporava al meu dia a dia d’una manera tan natural com innocent. Ara les explico a les meves filles i elles no les posen mai en dubte. Amb aquella curiositat de nen, em pregunten com anava vestit el follet o si la poció de l’àvia era dolceta i es queden tan amples, com em quedava jo fa tants anys, quan veia el món amb ulls de nena.

Poesia

Havia oblidat com em van impactar els primers poemes que vaig llegir. Ja no recordava que des de llavors vaig decidir escriure.
Els versos de sentiment pur, de dolor profund, aquelles paraules que m'afectaven i em captivaven a parts iguals, tots aquells poemes. Però com es podia escriure coses tan boniques?
Mai abans havia pensat en el llenguatge com a un instrument gairebé musical. Descobria llavors la bellesa de les paraules.
La vida dels poetes mai semblava fàcil, sempre era complicada i delicada. O estaven malalts a punt de morir o patien d'amor, eren massa sensibles per tot aquell món.
Les primeres lectures: Papasseit, Màrius Torres, Baudelaire o Rimbaud. Volia ser com ells però la meva vida, per sort, no era tan tràgica i de seguida em vaig passar a la prosa...
Avui he recordat les Cançons de Mahalta de Màrius Torres.
Als 25 anys ell emmalaltí de tuberculosi i, des del Sanatori de Puigdolena, d'on ja no en sortiria mai més, va escriure totes les Cançons de Mahalta per a Mercè Figueres, malalta com ell.

Lara 2 anys

Et miro, i encara ara, després de dos anys, te'm fas misteriosa. Et miro i et sento magnètica, pura vida aferrada a terra.
Sé que t'agraden molt els contes i tu, per a mi, ets un conte obert, que escriurem  juntes, sempre de la mà, sempre de bracet.
Ets l'adrenalina de la meva vida sedentària, ets el meu ai! i el salt de la cadira, ets la meva blancaneus enfilada a uns talons d'infart.
Quan dorms ets com la lluna: fineta, dolça, bonica... bonica no, molt més! Preciosa.
Avui fas dos anys i com cada dia, em diràs que tu, en cotxet, ni parlar-ne! Em miraràs desafiant perquè t'ensenyi fins on pots estirar la cama, et posaràs el bombó sencer a la boca i te l'hauré de treure amb males cares! Avui fas dos anys i et faràs tu el teu conjunt de roba, agafaràs la motxilla encara que pesi massa i t'emportaràs la nina del braç per a passejar-la.
Lareta meva, deixa'm dir-te que cada pas que fas és el meu petit terratrèmol! Tens les idees molt clares i sempre has fet el que has volgut però et salva el teu meravellós somriure i que ho fas amb una tendresa i una sensibilitat immensa, que espero que no perdis mai.
Lara, deesa de la llar i de la família, amb tu la nostra casa és pura vida. Moltes gràcies, petita. T'estimo molt.

Newbury- Bristol

Des de l'habitació d'un hotel de Newbury, observo el cel ben gris i les típiques cases de maó vermell i penso que els records, de vegades, són massa intensos.
Em passa sempre que torno a Anglaterra. Em passa sempre que tinc cinc minuts per a pensar en mi.
Els meus anys a Bristol, cada vegada més llunyans, em fan sentir gran. No vella ni deprimida, però prou gran per a tenir un bon passat, feliç i carregat de memòries.
Bristol va ser la segona parada per forjar caràcter. Primer va ser Siena.
Els meus anys bristolencs, les anades en bici a la Charity on treballava, atendre els clients amb el meu anglès macarrònic, les amistats que allí vaig fer, tot, em va fer espavilar de valent.
I és un "espavilar" que, a Barcelona, queda relegat a un segon pla. A la meva estimada ciutat, la que em va veure néixer, la que conec tan bé, no em cal desplegar tots els meus sentits.
La força em ve quan trepitjo altres indrets. El desplegament d'ales creix només sortir de l'avió.
Desempolso l'anglès, encara macarrònic, m'abrigo amb capes de ceba i camino per carrers empedrats somrient. És la millor versió de l'Ada aventurera. Descobreixo llocs, parcs i racons. Sec a bancs de fusta, faig fotos i oloro intensament aquella olor de mantega i llard característica de tota Anglaterra. Abaixo la mirada per saludar cada vegada que em creuo una iaia Dorothy pel carrer. Sóc feliç perquè sé que aquí vaig ser molt feliç.
Bristol em va ensenyar moltes coses, moltíssimes. I tot i que les tinc totalment adherides, només les percebo quan els records passen de l'inconscient al conscient.
Per això, ara i avui, des d'aquesta habitació d'un hotel qualsevol, mentre espero que el meu estimat Mister H. acabi la feina, mentre sento que estic una mica "Lost in traslation", visc intensament aquesta aventura meva, només meva.

Felicitats Estrelleta!

Quatre anys com quatre llunes blanques, grans, perfectes.
Quatres peixets daurats i tu sempre darrere, amb un gran sac ple de curiositat.
Quatre anys de vida, quatre copes de cava i tu que treus la llengua i arribes a la conclusió que de gran et casaràs amb la teva germaneta Lara, que sembla que us porteu molt bé.
I jo que ric i repeteixo l'ocurrència al teu pare, que em mira i somriu amb el seu interior ple de pau.
Petita gran, amor meu, creixes a pas de gegant i jo em prou feines tinc temps de no oblidar tot el que visc amb tu, que els records comencen a ser un munt i la memòria cada vegada més curta.
Felicitats cucut bonic, felicitats quatre vegades, dit amb la boca plena d'il·lusió i d'alegria, perquè el que ens regales dia a dia és molt més del que nosaltres mai et podrem oferir.
Passa-ho bé, sigues humilment feliç, sense por, amb valentia.
Let it go, deixa anar tot allò no t'agradi, sense retrets ni amargor! Canta ben fort, com fem cada tarda sobre el sofà de casa les tres!
Quatre anys és molt de temps però ens en queda tant per viure juntes!
T'estimo, t'adoro, i tu, aquest any sí, en comences a ser conscient...

Mar del Nord

Què m'impressiona de les terres del Nord? Què em fa viatjar sempre cap allí? És entendre que la Natura sempre guanya? Crec que sí.
Són els ports amagats en cales frèstegues i els valents pescadors que surten a un mar que no és com el Mediterrani. Són els boscos espesos i els avets que m'encisen. Aquells camins rurals on l'única norma és vigilar i, de ben segur, també és veure les quatres estacions de l'any ben diferenciades.
El Gran Nord, el meu viatge somniat, les neus eternes sobre els pics inaccessibles i el fred que s'escola entre els pantalons i et fa notar que ets ben viva.
Alaska i tota la seva sordidesa, el blanc i el gel que es diu de mil maneres diferents. Els esquimals i la seva sol·litud, les seves tradicions ancestrals i gairebé mítiques.
Canadà i la seva gent hospitalària, els seus boscos inacabables i aquells óssos sempre perillosos. La immensitat natural i la petitesa humana. Tot representat en extenses esplanades blanques i petites ciutats modernes.
Escòcia i els seus highlanders, forts, rudes, idealistes i propers. Els kilts i la seva jerarquia de clans, la seva història convulsa. La duresa dels seus llavis, les arrugues a la cara, la vermellor del nas, de beure massa.
A vegades, m'acosto a les seves realitats, prudentment, penso que potser arribarà el dia que la seva força serà tan absorbent que m'hi faran quedar!

He mirat aquesta terra

L'obra d'Espriu me la quedo tota, però hi ha un vers especial per a mi, un vers que em dóna pau, una pau atemporal que m'embolcalla cada vegada que el llegeixo o l’escolto. Ahir va ser de la mà de Raimon al Palau.

“ Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.”

M’imagino els seus morts, que per desgràcia en van ser molts, i imagino també els meus morts, que per sort, en tinc pocs i els veig feliços, rient, sempre junts. Això em dóna la força per seguir endavant, però també la tranquil·litat de saber que algun dia estaré amb ells, allí on siguin, sempre junts.

Vent, solitud, terra… tot em lliga on sóc, tot em fa natura, natura que quan acabi el meu camí em convertirà en pols, en terra, una terra que em portarà de la mà als meus, una terra que em farà feliç, una terra que, com sempre, em lligarà a l’essència de la vida, de la mort, de la bellesa i de la pau.

Feliç Sant Jordi 2014!

El Guany

Mai no et rendeixis.

Gira't del costat

on abans veies el penell

que et feia creure en l'últim crit

del gall dels boscos.

Entra

mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret

el feixuc escafandre,

t'hauràs guanyat una mar llisa

i el vol del gavià.

Joan Vinyoli, Vent d'Aram, 1976

Aprofitant que és l'any del centenari de Joan Vinyoli, res millor que celebrar aquest Sant Jordi amb una de les seves poesies.
Feliç Sant Jordi 2014!

Bristol Hivern 2004

Repasso la llista del cd, el poso al cotxe: Scissor Sisters, Snow Patrol, Embrace, The Streets. Totes em recorden els meus anys de Bristol. Totes em transporten al cel gris, a la bici blava, a Park Street.

Sento aquella felicitat innocent i fins i tot perillosa.

Míster H. ja al meu costat, iniciàvem una aventura junts que no sabíem on ens portaria. El Ford Fiesta blanc carregat amb una taula, una tele, quatre cadires, una aspiradors i una planxa. Per a què volíem planxa si no teníem res a planxar? Són aquelles coses, feia casa.

I els nostres amics i el nostre pis, el Basement Flat, sota terra però acollidor, “feels like home” deu anys després.

Escola Thau

Innocentment, abans d'ahir vaig portar les meves filles a conèixer l'escola on el pare i la mare havien estudiat.

L'escola Thau feia 50 anys i jo no hi anava des de feia una pila de temps. Pensava entrar, gaudir dels espais, saludar antics mestres i companys i riure una estona amb les petites mentre fèiem castells de sorra. Pensava passar per allí i després seguir el dia sense més.

Però, només entrar a l'escola, em varen caure sobre els meus 36 anys, tot se'm va remoure, el pas del temps se'm va fer tan evident que gairebé feia mal.

Jo, els companys, els mestres, tots allí reunits, i la pell de gallina. La nostra descendència amb nosaltres, la necessitat de mostrar allò que havia viscut en aquell espai. La sensació de trepitjar terreny conegut, massa sabut de vegades. Tot feia mal, però un mal d'aquells que fan goig.

El pas del temps, el record d'aquells que ja no hi eren. Els anys passats, el cant dels Segadors, de germanor, que cantàvem cada any per Sant Jordi i ja mai més he tornat a entonar. La pell de gallina. Els passadissos i les aules, tot igual, tal i com ho recordava.

A l'escola vaig ser molt feliç i gairebé ho havia oblidat. El dia a dia és un escut contra la melancolia.

Quan vaig saludar la meva professora d'Història, ella em va reconèixer de seguida (després de gairebé 20 anys) i em va dir: “De tu, recordo que eres una nena molt riallera. Recordo el teu somriure. Encara rius tant?”

No sé si ric o ja no ric, però sé que amb aquestes paraules descriuen sempre les meves filles. El somriure, la rialla. I em sento feliç. És el meu llegat.

Gràcies escola meva.

El Imperio del Sol

Ahir al vespre, a l'hora del bany a casa, va passar una cosa que em va impressionar.
Després de treure la petita Lara de l'aigua,  vaig anar a penjar tovalloles i vaig deixar l'Estel xipollejar una estona més. Amb l'orella enganxada al bany, vaig escoltar com taral·lejava la melodia de "El Imperio del Sol".
Aquesta pel·lícula em va impressionar moltíssim quan era nena i la seva música em transporta directament a aquella època. Vaig seure el llit i em vaig recrear en aquell moment. No recordava haver-li ensenyat.
Li vaig preguntar on l'havia aprés, rebuscant en la memòria si li havia cantat jo alguna vegada, però de seguida em va explicar que era la música que li posaven a l'escola abans de fer la migdiada i que cada dia  s'adormia cantant-la en veu baixa.
Quin regal!

GRÀCIES BCNegra!

Diuen d'Enriqueta Martí que era la vampiressa del Raval, un monstre capaç de segrestar i matar nens desvalguts per fer potingues i ungüents amb el seu greix i la seva sang. Diuen també que ho feia només per diners, per vendre les seves cremes als barcelonins de classe alta que buscaven en elles eterna joventut.

I jo m'ho creia.

Ahir al vespre, vaig anar a l'Ateneu barcelonès, hi feien una conferència sobre dues dones: Medea i Enriqueta Martí, inquietant com a mínim.

Lluny d'estigmatitzar aquests personatges, les conferenciants varen començar a humanitzar-los. Varen parlar d'Enriqueta Martí com a mare, amiga i protectora.

Segons elles, Enriqueta Martí era una dona malalta de càncer d'úter, d'un barri proletari, sense recursos ni veu. Una dona que va anar molt bé per penjar morts d'altres. 

Concretament, varen explicar que el cap de la comissaria del carrer Hospital volia tapar uns assumptes bruts en els quals, ell i uns quants policies més, estaven involucrats: un bordell infantil situat al mateix carrer.

La història no té mites, ni llegendes urbanes, la història és una i prou.

Enriqueta Martí s'ha passat més de 100 anys sent un monstre sense escrúpols, una icona d'assassins, una mala dona però jo ja no m'atreviria a parlar amb lleugeresa d'ella perquè potser, i només potser, va ser un tel de fum. Una petita llegenda urbana que creixia fins fer-se gegant i desviava l'atenció d'allò que, els més ben posicionats, feien contra lleis i morals varies.

Aquesta podria ser una història ben actual, no?

Gràcies BCNegra i fins l'any que ve.

DEAR DOTTIE!

Sóc dins d'una escena de qualsevol narració de Dorothy Parker, de donetes escurçades i discretes, d'homes ben vestits que pensen però mai diuen les coses. Escolto d'amagat les seves converses telefòniques: quants diàlegs no es diran mai! Quantes veritats es perdran pel camí!

De la mà de l'escriptora, passejo per les seves ciutats nord americanes: Detroit, Nova York o el Hollywood dels anys 20. Bec un gin tònic durant la Llei seca i sento els seus amics dir frases eloqüents.

Dorothy Parker va viure molts anys a una habitació de l'Hotel Algonquin de Nova York amb el seu gos, una vida estranya que sempre em desperta molta curiositat. Els seus diàlegs sublims entre parelles que sembla que s'entenguin però en el fons no es coneixen de res em provoquen una inquietud incansable. Jo vull escriure com ella!

Diuen que va néixer dos mesos abans del previst, ella explicava que era l'última vegada que havia arribat d'hora a una cita. Francament, insuperable! No opineu el mateix?