Lara ve de Lars. Felicitats petita de la casa!

Lareta meva, acabes de fer tres anys i encara no has perdut la meravellosa habilitat de deixar-me amb la boca oberta.
Dijous passat, quan preparàvem la teva festa d'aniversari, et vaig preguntar quin tipus de pastís volies, em vas mirar amb aquells ulls de lluna i em vas estampar:
 - De blat de moro.
 - D'acord - davant teu faig veure que ho tinc tot controlat sempre- i quin regal et faria il·lusió?
 - Un cistell per anar a collir bolets.
Les teves idees extravagants em fan somriure quan les penso, m'alegres qualsevol moment del dia i em poses molt nerviosa quan no creus. Però tot això són les virtuts que arrossegaràs de per vida. Ets inconformista, tens clares les idees i no et fa por portar-les a terme. Ets tu mateixa, dit i fet, sense més. I a qui no li agradi, que giri cua.
Blat de moro i un cistell! Quines bajanades. Però llavors arriba el dia de la festa i trec, entre dolços i entrepans, un bol de blat de moro amb una cullereta, i veig que l'agafes i en gaudeixes. Un grapadet rere l'altre. I rius mentre em mires amb cara d'entremaliada però fent-me arribar unes "Gràcies!" gegants perquè saps de la meva complicitat. I saps també, que passi el que passi, jo sempre estaré al teu costat, per riure o plorar amb tu, per curar ferides de pell i d'ànima, per guarir cors trencats i cosir-ne els bocins o per celebrar les teves victòries, que ara ja sé que no sóc capaç de preveure. Ets un àngel endimoniat i, amb tu, la nostra llar és pura aventura.
Et prometo que:
Al teu costat, seré valenta, perquè tu ets com un lleó.
Al teu costat, seré curiosa, perquè, mare meva!, tu no deixes res per verd.
Al teu costat, seré intuïtiva perquè mai et mous per regles generals.
Al teu costat, seré sempre i per sempre més.
3 anys i 3.000 bogeries. Gràcies per ensenyar-nos que la vida pot ser molt millor si hi poses imaginació.

T'estimo molt!

Avui, ben d'hora, han trucat a la porta de casa, he fet un salt del llit i l'he oberta despentinada. Un 5 gran, alegre i ufanós em somreia.

- Em deixes passar?

- Ja?- li he demanat contrariada.

Sense donar-me ni un segon per assimilar-lo, s'ha instal·lat al sofà.

- Em quedaré uns quants mesos amb vosaltres.

Uf!, he pensat, i què faig jo amb un 5 al sofà? L'Estel s'ha llevat més feliç que un gínjol i, de seguida, l'ha abraçat. Quina estampa més bonica. M'hi acostumaré de seguida.

Ara ja és un més de la família, un any més a casa. I els que vindran.

Sento l'Estel que canta amb el micròfon a tot drap: "Hoy me siento fenomenal!". Tot seguit pregunta si ens la sabem aquesta cançó. Moc el cap, doncs no, no la sé, però, reina meva, canta-la ben fort, avui, d'aquí a un any i sempre. Si tu estàs fenomenal, la teva mare també ho està! 

Tot i que el temps passa a velocitat de llampec i encara no t'he fet l'àlbum digital del segon aniversari, quan et veig feliç, se m'il·lumina la cara, el cor i l'ànima.

Petit cucut de rellotge, ja ben grossa, feta i refeta, el temps és el gran misteri del món però al teu costat estic molt decidida a descobrir-lo.

Un any més, crido ben fort: Felicitats tigretón meu!

Trobadora en temps moderns

Durant molts anys vaig trobar a faltar el meu trobador. Algú que m'escrivís coses boniques, poesia o cançons. Volia ser la inspiració, la musa d'algun poeta perdut. Li demanava a Míster H. que em fes un petit escrit d'amor. Què t'agrada de mi? Què et suggereixo? Però res, ni cas!
Fa un temps, vaig descobrir que la història s'inverteix a casa meva, sóc jo la trobadora, la que li escric coses boniques i li llegeixo en veu alta. Sóc jo la que declaro el meu amor públicament, i no el canto perquè no en sé!
Ell em mira, somriu i em diu que sóc empalagosa. No podria ser d'altra manera! Jo no seria una bona trobadora si el seu amor fos escampat a tort i a dret. Les belles dames a les quals recitaven els trobadors mai mostraven el seu interès en ells, encara que el tinguessin. Els feien patir, morir d'amor.
Jo no escric poesia, o n'escric però dolenta i queda en la intimitat dels calaixos de casa. Però llegiu, si us plau, aquests versos de “Veles e vents han mos desigs complir” que el segle XV escrivia Ausiàs March, posen la pell de gallina.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.


Versió musicada i cantada per Raimon

Vulnerable bellesa

Sento un magnetisme molt romàntic cap a la bellesa d'allò vulnerable.
M'embadaleixo mirant els fugissers núvols blancs que ja no tornaran mai. M'entristeix la puresa de les flors d'un dia, i l'esforç que fan per existir només unes hores. Acumulo objectes d'avantpassats que ja no serveixen per a res i penso molt en tots els jos que he sigut i he abandonat pel camí.
En la felicitat absoluta no sé escriure. Mai n'he sabut. En el dolor, en el desconcert o en la solitud més remota he escrit moltes paraules.
A l'apartament canadenc de Patterson Avenue, ara ja fa uns quants anys, vaig escriure una novel·la sencera. Massa hores per a poder viure altres vides. Per buidar-me de tot, per ser lluny de tothom i poder convertir-me en altres personatges.
El dia a dia ens allunya de la bellesa més vulnerable, no ens la deixa veure. I és quan no espero res, quan ja tot se'n va, que la recupero i m'hi recreo, com aquell jo canadenc, més espiritual que real.
La força de la terra, dels ancestres, que en aquella zona de món es fa tan intensa, és la que retrobo a vegades.
Uns diuen que sóc massa sensible, altres diran fràgil. Uns diuen que no toco de peus a terra i altres que tinc el cap a la lluna de València. Jo reivindico la lentitud, el no fer, i demano que només de tant en tant, la força de la vida més pura, em caigui amb tota la seva potència sobre les espatlles i m'uneixi a la legió d'incompresos que hi ha pel món. Avui, escric només per a ells.

Tornem a les llistes?

Seria...
1) El mitjó vermell enmig de la roba blanca a la rentadora.
2) L'avió de paper que vola passadís enllà, encara que té l'ala rebregada.
3) Un acordió ben tocat.
4) Qualsevol noia de casa bona a la Barcelona Modernista.
5) La pluja, perquè Sebastià Alzamora em dediqués el seu: “Podríem ser perfectes com la pluja”, que llegeixo cada matí abans d'escriure.
6) Portada de llibre, d'un llibre en blanc.
7) Agulla d'estendre la roba, al sol tot el dia mentre parlo amb les companyes de fil.
8) La noia vestida de blanc del quadre d'Edward Hopper, que surt de l'edifici amb tot un matí per davant.
9) L’estrella que brilla més i va inspirar el nom de la meva filla gran.
10) El pica-soques de Sils que ens alegra el dia quan el veiem.

I vosaltres, que seríeu?

Fumar en temps de revolució

Fumar, aquests dies, ha sigut la meva petita revolució tranquil·la. Fum entre el fum, total, qui ho notarà? Sortir al balcó, encendre una cigarreta, abandonar-me uns instants entre els pensaments caòtics. Veure el cel blau i una fulla caiguda a terra. Encara és verda, i jo, amb ella, reneixo verda, petita, però ben verda! Avui tanco un capítol, deixo la meva revolució, els meus petits companys de calma absoluta.
Avui s'emporten ben lluny tot el poc que ha quedat del pis del nostre veí, i amb ell, hem decidit mirar endavant. Començar a escollir colors per a les parets fumades, començar a imaginar llum i no més cendra.
Avui, amics, penso que aviat podrem enretirar la cortina de bany i dibuixo les coses boniques que vindran.
Aquest mes, he après molt de cop, potser massa. Els records segueixen tancats a pany i clau però un bri d'aire de muntanya comença a baixar carrer avall. Entre els sacs de runa s'escapen pors i arriba valentia.
Penso en el moment de tancar la porta d'entrada i tornar a sentir-nos segurs i tranquils al nostre santuari, a casa nostra.
Fumo l'última cigarreta perquè ara s'emporten l'olor de fum ben lluny, i els dic, gairebé cridant: “Adéu petites revolucionàries, si algun dia ens tornem a trobar, segur que jo ja sóc molt més forta.”
Aquí, tanco un capítol però començo un llibre sencer.
Gràcies a tots per ser al nostre costat.

Incendi

Entro als 37 amb una passa de gegant. Per fi he entès que la vida és només un instant.
Deixo els 36 enrere, entre fum i cendra. Tanco els records a l’armari una temporada. Penso en el nostre veí de tota la vida. Ho ha perdut tot en el foc. Té 80 anys i crec que pensava viure i morir plàcidament envoltat dels seus records. Però s’han cremat. I la cendra ha deixat un escenari dantesc amb el qual hem de conviure dia a dia. Avui he penjat a la seva porta calcinada una cortina de bany, la més acolorida que he trobat. Els records ja me’ls miraré un altre dia, quan quedin ben lluny. Només llavors decidiré què fer-ne.
El trobo a l’entrada de casa. "Com estàs?" Li pregunto. "Avui és l’últim dia que vinc a regirar entre la runa".
M’ho diu cada dia, i l’endemà hi torna a ser. Ho ha perdut tot, tot menys la vida.
Es treu un tub de pomada de la butxaca. “Estic content, mira què he trobat.” No sé què dir-li. El tub està negre de sutge. “És que ja no fan aquesta pomada i a la farmàcia me’n donen una altra”. Se’l guarda com un petit tresor. L’abraço... “Ara em surt tot” diu. Té 80 anys i ho ha perdut tot. “Avui tot se’m fa muntanya. És l’últim dia que vinc.”
No dic res. Demà ens trobarem a l’entrada altra vegada.
El foc va començar a les 4 de la matinada del dia 15 de febrer. Tots dormíem però ningú va prendre mal.
Començo els 37 sabent de la fragilitat de la vida, i no ja de la meva sinó de la de les meves filles. Tanco els records. Prou!
Fer anys ja comença a ser un repte.
Molt, molt agraïda i per sempre més a la impecable feina dels bombers i al noi ros que baixava pel carrer i en veure les flames, lluny d'allunyar-se'n, va córrer cap als intèrfons i ens va despertar a tots. Noi alt i ros, sàpigues que, aquella nit, vares salvar unes quantes vides.